La Isabel, l’àvia, mort el 1918. L’Antònia, la filla gran, es casa, se’n va de jove a casa del marit cadiraire i deixa la llar el 1919. L’Agustí se’n ha d’anar per cames el 1921. El següent que marxarà serà en Ricardo a fer el servei militar el 1923, sembla que a l’Àfrica, encara que en acabar la mili tornarà a Mataró i restarà tota la vida amb les germanes que no es casin. Mentre, queda clar que la Magdalena –com he dit- esdevé la dona de la casa. La casa continua essent a Sant Benet, 46.
D’en Ricardo
sabem que va treballar a l’Energia (Riegos y Fuerza
del Ebro, S.A.) fins la seva jubilació (van tenir a casa seva
l’electricitat de franc que era una regalia que tenien els empleats d’aquestes
empreses). No sabem, però, ni quan hi va entrar i què hi feia, encara que en algun lloc surt com a mecànic electricista. En uns contractes de lloguer que signa l’any 1934 consta com a professió
“del comercio” (potser de resultes de la bodega), encara que també
consta que té 28 anys quan ja en deuria tenir 32. Sí sabem que ho feia a
Barcelona, ja que hi ha un document de l’empresa de desprès de la guerra (1942)
que és per demanar un abonament de ferrocarril per poder desplaçar-se de Mataró
a Barcelona per anar a la feina. Treballava a l’edifici
Vilanova, o a les Tres
Xemeneies? Vés a saber!
(Sobre d'una paga extra del març del 1955. Consta com a Talleres centrales)
La Mercè (Mercedes) va ser la següent en marxar de la llar familiar més tard, l’any trenta, fent un bon casament amb en Raul Bada Bosch que era l’hereu d’una família, nombrosa, de pagesos floricultors que tenien la sènia i la casa pairal sota l’escola dels Salesians a la sortida de Mataró anant cap a Argentona quan tot allò eren camps de conreu. El casament es va fer a la capella de Sant Miquel del Cros.
Van tenir un fill, en Joaquim, que va morir al tres anys i mig, el 1935, i una noia, la M. Assumpció Bada Vilella (1935), que es va casar el 1959 amb en Carles Cristòfol Royo (mort el 2009) i amb el que va tenir dos fills, en Raul Cristòfol Bada, casat amb l’Elisenda Pibernat Planas, i l'Elisabeth, casada amb l’Antoni Luis Collet que tenen dos fills cadascun d’ells: l’Adriana Cristòfol Pibernat i l’Oriol, i en Toni Luis Bada i en Carles.
La M.
Assumpció és dels poques que manté el cognom Vilella en l’actualitat. La
Mercedes mort el juliol del 1986.
L’any 1933, per l’octubre, es mort l’avi Antón als 62 anys
segons l’esquela. La casa mortuòria és la “Bodega” al carrer de Sant Benet.
Allà quedaven encara cinc del seus fills, però cap va
continuar el negoci. Dels nois, un era fora (absent segons l’esquela), l’altra
havia anat (sembla) per altres camins laborals, dues noies ja eren casades fora
i probablement les altres –excepte la Magdalena que portava la casa- ja
treballaven en el tèxtil, potser a ca l’ Ymbern (en parlarem), la fàbrica que estava a l’altra cantonada d’allà on
vivien.
Primer anem per l’enterrament: Segons la factura de can
Junqueras (que ja havia traslladat totes les seves instal·lacions al carrer Mossèn
Cinto Verdaguer, antes Coma), amb els
conceptes dels càrrecs calcats de la factura de 1918, va ser un enterrament de
tercera com el de la seva esposa quinze anys abans, encara que amb un cotxe
fúnebre de segona (La Isabel el va tenir de tercera). Curiosament no hi ha
càrrec per taüt, sols una ratlla que inutilitza el càrrec per aquest concepte (potser
era d’una societat mútua d’ajuts?), però el muntant de la factura puja
vertiginosament respecte a l’enterrament de 1918: 497, 95 ptes. sobre les
176,70 ptes. de l’anterior, un 281,8%. Haurem de mirar quina va ser l’evolució
dels preus al país durant aquest període.
¿Què va passar amb el negoci? Aquesta és una feina que
hauria d’aclarir en algun arxiu municipal ja que tothom té memòria de que en
aquell indret sempre hi ha hagut, encara avui també, una bodega. La traspassaren
els fills de l’Antón? Segurament. El cert és que de la família Vilella Llopis ningú
es va dedicar mai més a servir gots ni a traginar vi.
(la bodega de l'Anton Vilella Grifoll avui en dia. Un local interessant)
Calia, a més, si abandonen la bodega -que tenia alhora l’habitatge- buscar un nou domicili: El varen trobar no gaire lluny, al mateix carrer, ara denominat Francesc Layret (estem en temps de la República). El Sr. Ramón Cardona Bruguera com a amo (propietari) els lloga el 2on. pis del n. 43 per 60,- ptes. al mes. Curiosament el lloga un pis nominalment al carrer de Sant Benet (el nom de tota la vida). El contracte és de primers d’abril ja del 1934.
Qui signa el contracte és en Ricardo actuant com a “home” de la família. Les dones solteres i sense pares ja, no deurien poder signar contractes? Hauré de preguntar-ho.
En aquest nou estatge no s’hi estan massa temps. A primers d’octubre del mateix any 1934, en Ricardo signa un nou contracte amb la mestressa (dueña) d’un pis al número 20 del carrer Clavé (ara Camí Fondo, com també era conegut en aquell temps) per 70,- ptes. al mes.
Aquí, en aquest pis vaig conèixer als
germans/es solters/eres de la família Vilella-Llopis quan ens vam prometre amb la
M. Antònia a començaments de 1968. El rebut mensual que pagaven al setembre del
1963 era de 190,- ptes., aigua inclosa, i al febrer del 1973 era de 299,75
ptes. a les que s’havia d’afegir unes exaccions(?) i l’aigua, total 361,- ptes.
Aquí hi va viure la Isabelita
fins que es va casar l’any 1936 i se’n va anar al carrer Bakunin/Fray Luis de
León (ja estem en temps revolucionaris, però en parlarem més endavant). Aquí
finen en Ricardo, l’any 1973, la Magdalena al 1981 i l’Antònia al 1982 que vídua i sense casa ja que
el seu fill es ven la que tenia al carrer Prat de la Riba (en tornarem a parlar
d’aquest pis) i ha d’arraulir-s’hi també.
Un pis típic de les cases de cos de Mataró, allargat i fosc,
amb la comuna a la galeria i amb una escala que baixava a un pati posterior a
la planta baixa d’esquena al carrer. L’any 1995 les dues germanes que queden,
la Maria i la Lola decideixen anar-se a un pis en millors condicions pels seus
darrers anys, deslloguen el pis i en compren un a la Plaça Granollers, un
primer amb molta vista a la concorreguda Plaça Granollers, davant mateix del vell tramvia d'Argentona.
Allà, al poc hi mort la Maria, 1996, i la Lola s’hi està amb assistència fins pocs dies abans de
morir el 2004 que ja "desnortada" acaba el seu temps a una residència molt a prop d’allí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada