Per Sant Joan podrem tirar coets...

Per Sant Joan podrem tirar coets... i per Les Santes farem volar coloms i enlairarem globus.

S’anuncia la “desescalada”. Mica en mica, per províncies, amb precaució, es pretén tornar a la “normalitat”. Normalitat? És possible? Crec que no. Fins que no hi hagi vacuna i que aquesta sigui estesa per tot el món i que mentre tant –creuem els dits- no sorgeixi un altre virus diferent que ho torni a posar tot potes enlaire.

Això ha estat –ho és encara- un terrabastall amb lo de dalt a baix i lo de baix a dalt. El problema és el contagi que no se sap pas gaire com aturar en una societat, societats, de masses. Fins ara l’únic remei que s’ha trobat és dissolent a les masses. Recordeu com es feia en el franquisme? “¡Disuélvanse, coño! ¡Grupos de uno!”. Doncs, això. Tancats a casa, sense tocar-nos, ni quasi acostar-nos. Clar, sense escoles pels infants i adolescents; sense ensenyaments pels joves; sense oci i entreteniments pels adults; sense néts pels avis. Ara que lluitàvem pel transport col·lectiu haurem de tornar a l’individual i de tracció animal (racional). Hem tornat al plaer solitari (sona malament als vells això del plaer solitari, oi?). Res d’ajuntar-nos en manades, en gernació, per anar a ballar, al futbol, a viatjar, a celebrar plegats el que sigui.

Ara diu que mica en mica tornarem a la “normalitat” enyorant amb nostàlgia el passat recent, el que teníem fa quatre dies, no fa pas gaire, i que no podrem tornar a fer qui sap si mai més.

Diu que ens en sortirem. Jo ho dubto. Sí, potser sí que ens en sortirem però no pas tornarem com abans. En sortirem diferents i cap a un camí diferent.

Els “progres” es freguen les mans. Veuen la seva gran oportunitat de canviar el món. De fer una transició ràpida cap a una nova forma de vida diferent: menys competitiva, menys estressada, més calmada, més solidaria, més “humana”, més respectuosa amb la Terra. Serà bonic, oi? Això vol dir unes altres formes de vida, segurament més necessàries per tenir futur i no anar de pet cap a l’extinció com espècie.

Però em temo que els “progres” són molt il·lusos. Ara els deixen “garlar” a tota hora pel mitjans perquè pontifiquin sobre el nou món que hem de construir. En teoria tenen raó. El que diuen és sensat i està molt bé.

Però..., a l’hora de la veritat: Quants ulls de poll grossos i dels "grossos" s’hauran de trepitjar per aconseguir-ho? Quants paisatges s’hauran de fer de nou o reconstruir per capgirar els que estem acostumats a veure? Quanta intel·ligència serà necessària per explicar-ho i aplicar-ho? No anem precisament sobrats d’intel·ligència. En fi, quant decreixement i repartiment de rendes i riquesa haurem de proposar per arribar a aquesta Arcàdia feliç que –no ho oblidem- continuarà sent fràgil?

La volubilitat i volatilitat és congènita a la Humanitat. Ara ens hem adonat que sols som unes minúcies atemorides escombrades pel vent. Demà tornarem a pensar que som Déus capaços de dominar la Naturalesa. Si quasi bé ho teníem a la punta dels dits! Va, corregim quatre coses i tornem-hi que ho aconseguirem!

De què viuran els del turisme? Tornaran a estripar terrossos per viure del camp com els seus avantpassats, per subsistir només? Com seran les aglomeracions urbanes sense l’escapament de l’oci i l’esbargiment col·lectiu ja sigui el futbol o les festes? De què viuran les administracions públiques si es redueix la base impositiva? Què serà dels pobres del món que havien trobat en la industria i el turisme la sortida cap a la prosperitat? I els que viuen de les matèries primeres, les energètiques, per exemple? Com reaccionaran a la pèrdua de les fonts de la seva prosperitat? Què serà de les noves urbs en el desert, en el no res.

“No tornarem a la normalitat. La normalitat era el problema”

Per Sant Joan tornarem a tirar coets i per Les Santes farem volar coloms i enlairarem globus.

29 d’abril. S’anuncia la “desescalada”. Que Déu tot poderós hi faci més que nosaltres. Amén.