Fregir i menjar

Si no fregeixes, no menges. No, no va de macro, va de micro. D’empreses, grans, petites, d’autònoms, de particulars. Les empreses es constitueixen a risc i ventura, oi? La vida també és a risc i ventura, oi? Quan s’arrisca i hi ha molta ventura els resultats són positius, es produeixen beneficis. Tot marxa bé. Quan s’arrisca i el vent es gira en contra, quan hi ha desventura, els resultats són negatius, es produeixen pèrdues. La cosa no va bé.   Això tant senzill d’entendre sembla que ho haguem oblidat, potser no tothom, però sí molta gent. Ara, sense voler-ho ni quasi pensar-ho, el vent se’ns ha girat en contra. No és la competència, l’obsolescència del producte o del servei, l’ensopegada d’alguns clients, l’increment de preu dels inputs necessaris, un accident sobrevingut, un desastre natural,...

Ara és una petita cosa invisible, un virus, que s’ha colat en les nostres vides, en les vides de tot el món, com la sorra que es posa entre els engranatges d’una màquina, en aquest cas de la que fa rodar l’economia i l’està frenant, dificultant molt el seu moviment, fent que pràcticament s’aturi. La roda de l’economia -des de la punta austral de l’Argentina fins dalt el cap Nord d’Europa, des de les costes asiàtiques del Pacífic fins a les ibèriques de l’Atlàntic, donant la volta al món- ha deixat d’anar al ritme embogit que venia girant. No, no s’ha aturat del tot, algunes coses encara van. Sinó, com ens ho faríem per afrontar la situació? Tot aquell personal pel que sortim a les vuit de la tarda als balcons i a les finestres a aplaudir i encoratjar treballen en empreses que van i van ben fortes, algunes fins l’extenuació! Públiques i privades, grans o petites, de l’agricultura, la industria i els serveis, de les administracions públiques. Els jubilats encara cobren. Si, és cert, hi ha sectors que estan totalment aturats, per obligació legal o per impossibilitat material i sanitària de continuar treballant. Els monocultius d’algunes coses han esdevinguts problemàtics.

Tornem al risc i ventura. Segurament hi ha massa gent que fregeix i menja, que viu al dia, que no té reserves per un imprevist. D’això es tracta, de tenir algunes reserves. Potser no les poden tenir, no hi arriben, potser s’han acostumat a no tenir-les -la faula de la cigala i la formiga- potser és que el sistema econòmic imperant els ha dit que no tenir-les és normal, que no calen, que per imprevistos ja hi ha el crèdit.

Si quan hi ha beneficis l’assentament comptable és: Beneficis a Caixa, enlloc de Beneficis a Reserves, quan arriben les pèrdues quin assentament és fa? Reserves (o recursos propis) a Pèrdues, quedant en negatiu reduint els fons propis, el Capital. És la descapitalització. En realitat és: Capital a Pèrdues. Es tracta de si les empreses, grans, petites, com siguin,..., si les persones individuals, s’han capitalitzat convenientment o hauran d’anar a buscar recursos a fora per poder continuar o s’hauran de plantejar tancar. Algunes cauran a una xarxa de protecció que els amortirà el cop, d’altres, sense xarxa que el protegeixi s’estavellaran. 

D’aquí que en l’actual situació s’ha de distingir entre empreses que posen suportar el sotrac que està representant l’obligatorietat de les mesures derivades de l’estat d’alarma decretat pel Govern i aquelles que com que sols, voluntària o involuntàriament, fregeixen i mengen l’aturada els representa un atzucac del que se’n veuen un bull. Les mesures proposades fins ara pel Govern van en la línia correcta: tirar la pilota cap endavant per tal que s’espolsi la sorra dels engranatges i la màquina torni a gir per agafar més empenta i pensar que es normalitzi. Des d’expedients de regulació d’ocupació que pagarà l’administració, és a dir tots, a crèdits avalats per l’ICO a retornar ja veurem com, és a dir, altra vegada tots. Es tracta ara de jugar a lo Simeone i oblidar-se del tiqui-taca.

En sortirem menys rics –col·lectivament- d’aquesta crisi econòmica. No més pobres. Segurament tindrem menys rendes però hi ha molta riquesa acumulada. Som rics, sols cal veure els mitjans dels que disposem mirant els noticiaris. Algun BMW com ambulància del SAMUR de Madrid, instal·lacions de nivell, equipaments que ja els voldrien a molts llocs del món, tot un desplegament formidable de la UME, videoconferències i teletreball a dojo, ... Sí, falten mascaretes, respiradors, bates, més personal sanitari que està esgotat, però Déu ni do el que ja tenim. Potser perdrem alguns dies de vacances, potser perdrem alguns beneficis que ara gaudim,.. Convencem-nos, som rics, i ara baixarem algun graó, però continuarem sent rics i a més deixarem respirar i maltractar durant algun breu instant del temps còsmic al nostre planeta Terra. Potser fins i tot aprendrem a fer les coses diferents d’ara en endavant.

Algunes fatxenderies, excentricitats, malbarataments que fèiem no ens les podrem permetre, al menys durant algun temps (llarg).  Tots hi deixarem alguna cosa, nosaltres ara, i els nostres descendents demà i demà, passat pagant l’endeutament necessari que “impepinablement” haurem de prendre. Alguns sectors patiran molt més que d’altres. L’oci, la restauració i els viatges per començar. D’on traurem, sinó, per pagar deutes i començar a fer algun raconet? Però, home!, ERTE’s a clubs de futbol? Potser que ens ho fem mirar. Aquest fregeixen i s’atipen com a diplodocus. No tenien previst cap reserva per alguna eventualitat que pogués succeir? Viuen al dia? Quina nova “indústria” tant fràgil hem muntat! Sí, llavors, com que no tindrem tantes “virolles” deixarem d’estar apuntats als canals de pagament i... us imagineu la roda? En, els, Messi a Qatar. Els espectacles, de tota mena, a Can Pistraus, canviarem les Filipines per la Vall d’Aran, o tornarem a Sant Miquel del Fai com a gran excursió. I això de mirar tot quisque les pel·lícules en el mòbil a qualsevol lloc o a qualsevol hora també estarà en entredit.

Començarem una nova vida més conscients o continuarem fregint i menjant?

7 d’abril. Dimarts Sant, reflexió d’economia.