Deute perpetu -2.

Sísif, tornar a començar.

El darrer quadre de l’entrada anterior mostra clarament l’impacte de la crisi del 2008 en el volum d’endeutament del Regne d’Espanya. Al 2000, començant el segle, estàvem com els nostres veïns. Fins i tot l’empenta de la bombolla immobiliària ens va situar una mica per sota en el anys següents. Però l’esclat de la bombolla financera del 2007-2008 va enfonsar els ingressos i disparar cap a munt la despesa. Un comportament completament diferent de la resta de països comparats que van anar, els uns (França), augmentant  l’endeutament d’una forma més regular o altres, els més calvinistes (Alemanya, Països Baixos),  controlant-lo i mantenint-lo . Itàlia és un cas a part que no a crescut a sotragades com Espanya però té una situació desastrosa ja de temps.

Anem a veure com es comporten les xifres de les liquidacions del P.G.E. en aquest període (en milions d'€):

Quadre: Evolució d'ingressos i despeses separant-los entre els No financers (és a dir, els corrents amb els recursos i actuacions pròpies) i els financers (l’apel·lació al crèdit, és a dir a l’endeutament i el seu retorn) 

Font. IGAE, elaboració propia.

Això és el que ha passat. Les gràfiques són prou entenedores. Des de la crisi del 2008 no s’ha redreçat la situació. S’ha estabilitzat el forat, no continuem cavant cap avall. De terme mig, el 50% dels ingressos totals ens venen del crèdit i, també de mitjana, el 44% de les despeses són retorns de l’endeutament adquirit.  Encara hi ha dèficit, però val a dir que ens darrers anys s’ha reduït molt i quasi fem les paus. Per explicar-ho cal considerar les vicissituds polítiques dels dos darrers anys (portem prorrogats els pressupostos que van ser aprovats pel darrer Govern Rajoy  ben entrat l’any 2018, dies abans de caure fruit de la moció de censura  del maig d’aquell any).

Però, què es preveia fer? Com es contemplava la situació a l’hora de fer pressupostos amb els recursos propis (sense endeutament) i què ha passat en la seva execució? (en milions d'€):

Desprès de la punxada dels ingressos en els anys 2008-2009 (cal recordar que es produeix a  les administracions de tots els nivells) el que s’ha aconseguit és recuperar el volum que tenien  l’any 2006. En quant a les despeses, desprès del creixement dels anys 2009 i 2011, la política d’austeritat imposada estabilitza el seu volum als nivells de l’any 2008.

La conjunció d’aquestes polítiques d’ingressos i despeses comporta que amb molts esforços (i sacrificis a la ciutadania) quasi s’arribi al equilibri pressupostari  dels recursos propis amb les despeses no financeres. En els darrers cinc anys s’està per sobre del 90 % i en els dos darrers del 95%. Pràcticament s’hauria de recórrer al mercat del deute públic per anar refinançant les amortitzacions que s’han de produir. Estaríem ja a la roda. No, no és encara un deute perpetu però si assembla força tota vegada que és impensable una política de contracció de la despesa que alliberi recursos per anar reduint el volum del deute o una política de majors ingressos que aconseguí el mateix objectiu controlant la despesa. I en aquesta situació no hi estem sols, els veïns estan igual.

“Y en ésto llegó el COVID-19 y mandó parar"

Tot l’esforç (al marge de consideracions polítiques) que s’ha fet en els darrers deu anys per superar la crisi del 2008 se’n va en orris. On ha anat a parar el debat, la polèmica i les conseqüències de la modificació de l’art. 135 de la Constitució Espanyola que tanta polseguera aixecà l’estiu del 2011 i que tenia que ser d’aplicació a partir d’aquest any 2020? Precisament aquest any 2020.

L’economia de mig país aturada des de fa un mes i mig, la de mig món també. Es comença a parlar de desconfinament, més per les ganes que n’hi ha que de la certesa que sigui possible. Hi ha sectors sencers de l’economia que en sortiran molt mal parats: el turisme perdut completament per aquest exercici; les activitats d’oci, recreatives i culturals (impossibilitades per temps); el dels bens duradors que amb la precaució que s’imposarà es retrauran (qui comprarà un cotxe o una casa en els propers mesos?); no cal dir el comerç minorista en general; les administracions públiques locals (amb menors ingressos i majors despeses); .... Potser es podran recuperar alguns sectors més endavant, però no se sap com ni en quines condicions.

I clar, cal ara buscar els recursos per fer front al desastre, a la catàstrofe, diguem-ho clar!

Sí, més endeutament, i perpetu si pot ser. Però també retallades, retallades i aportacions suplementaries. No n’hi ha d’altre. Ja poden sortir cada dia representants de tots els sectors demanant ajuts, no n’hi haurà per a tots. Caldrà establir prioritats, caldrà demanar sacrificis. “¡Que todo el mundo se tiente la ropa!”

S’ha obert un nou temps que no té res a veure amb la crisi del 2008. Qui no ho vulgui entendre, qui no ho vulgui acceptar, s’ho passarà malament. Sobretot, si els que no ho volen acceptar són els que tenen recursos de sobres que veuran com se’ls vindrà a sobre un tsunami social considerable. No hi haurà aturador a la ràbia del despenjats que ja no tenien gaires perspectives de futur i que ara es poden veure abocats al pou de la desesperació. Potser pensen, aquest poderosos benestants, que amb el retorn al populisme, a la reacció, podran controlar a la gent i mantenir-se ells com si res. Potser sí, no seria la primera vegada a la història que crisis com aquestes es tanquen d’aquesta manera. 

Però la Humanitat està molt viva, la Terra molt calenta, i tot pot explotar.

24 d’abril. Portem així, tancats, quasi bé sis setmanes.