Rondinaires i remugadors.

Ens pensàvem que érem Déus i només som una corrua de formigues destarotada per una gotellada.

Al matí surto cada dia a comprar el diari. És l’excusa per treure el cap de casa aquest dies de confinament. Al tornar, el deixo sobre la taula i allà es queda pràcticament sense obrir. Total, per a què llegir el diari que secció a secció va ple del mateix? De fora d’aquí, d’aquí, de més aquí, de cultura, d’esports, de la gent, d’economia,... tot va sobre el mateix: de com va la pandèmia. Els comentaristes també donen voltes sobre el mateix: com va ser, com està anant, quan en sortirem i com ens en sortirem, quines conseqüències tindrà,... Tots anem donant voltes, espectadors inquiets que voldríem un final, algun final, però aquest encara s’està escrivint.

No tinc costum escoltar la ràdio, i de la televisió, a l’hora de menjar, a taula, miro els noticiaris del migdia i del vespre. Si hi ha una roda de premsa de Ministres o de tècnics desconnecto, especialment de les preguntes dels mitjans de comunicació ja que sols són l’energia per fer anar la dinàmica per la roda comunicativa que va girant i que ningú sap –com diu la cançó- on i quan es pararà.

A partit de la mitat de la graella de les noticies, en lloc de l’apartat de successos –El Caso- apareixen els rondinaires i remugadors. Els que estan penjats a l’estranger i volen tornar i els que s’han quedat atrapats aquí i se’n volen anar: els han de resoldre el seu problema!; els que se’ls ha mort un familiar a una residència d’avis i es queixen de no haver estat atesos com cal: com si estiguessin a Hollywood!; Els estudiants que han de fer la selectivitat o acabar el curs i reclamen que puguin fer-ho quan tocava: faltaria més!. Els organitzadors de tota mena d’esdeveniments: culturals, esportius, artístics, religiosos, que criden al cel (brams d’ase...) pel que els comporta l’aturada i la manca de perspectives per reprendre l’activitat: ho haurem de deixar per vés qui sap quan!. Els treballadors i empresaris a qui no els deixen treballar preguntant-se perquè no els deixen, i els que els deixen preguntant-se perquè els deixen. Els que viuen en pobles de l’Espanya buida que reclamen els serveis de tota mena que no tenen i d’altra part no volen que hi vagin els metropolitans de cap de setmana, no sigui que els encomanin. Els que viuen en ciutats que tenen les criatures dins dels ruscs que són els blocs de pisos petits i apilonats sense espais comunitaris amb una petita terrassa, balcó, o finestra per treure el cap,...

En fi, tota una col·lecció de rondinaires i remugadors que demanen, reclamen, es queixen, mostren la seva preocupació, exigeixen, protesten, es dolen, s’enfaden,...

A part, no val la pena entrar-hi, no s’ho mereixen, l’espectacle de personatges polítics que manifesten públicament la seva irresponsabilitat. Deixem-los, ni cas, oblidem-los!

Sembla mirant aquest panorama que encara hi ha molta gent que no ha assumit, no ha interioritzat, ben bé el que està passant. De cop i volta el món s’ha capgirat. Ha sortit una cosa petiteta, un virus nou, nociu, que s’ha escampat fàcilment i empastifa tota la humanitat. Si volem defensar-nos per no patir més del compte, perquè no ens danyi més del compte, hem de partir de que les nostres perspectives han canviat. No si valen queixes ni voler fer veure que no passa res, i pitjor, que no passarà res.

Deixem la queixa, els retrets, les exigències, les culpes..., no serveix de res. Assumim que estem en una situació nova i que tot ja és diferent i no podrà tornar a ser com abans. No podrem tornar a re emprendre com si d’un parèntesi es tractés. És un punt i a part. Hem de començar  de nou allà on ens deixi el paràgraf anterior. No hi haurà continuïtat. Haurem de re emprendre allà on ens deixi la pandèmia i com ens deixi. No hi ha volta de fulla, s’ha aturat la roda de la vida de mig món. És molt fort, oi? Ens en adonem?

Quan més aviat assumim que s’ha estroncat el que fèiem –la nostra vida- i que l’hem de re emprendre amb les condicions en que quedem –especialment les econòmiques i socials, també les polítiques-, millor, ens enfrontarem millor al futur que ens ve. Serà diferent, ja que no hi haurà continuïtat sinó que partirem d’un trencament.

No ploreu pas sobre la llet vesada. Tenim recursos de sobra per tirar endavant, però res no serà igual. Les perspectives i esperances que ens havíem fet ja no hi són, però en podem –n’hem- de construir unes altres.

"Que tot plegat són quatre dies i el temps no deixa massa temps."

Aquesta fotografia d’una caricatura maltractada pel temps, pel temps que ha passat i que ha passat dins d’alguna capsa de sabates, és una imatge d’un temps semblant a l’actual. Vençuts de la Guerra Civil, detinguts, jutjats, condemnats i complint presó, maten el temps donat voltes a la palmera del pati de la Presó Model e Barcelona a la tardor de 1939.

Al sortir, desprès del parèntesi, començarien a fora una nova vida. Va ser també un punt i a part. Res tornaria a ser com abans. Pel meu pare, la dona morta amb el fill a les entranyes, l’estranyament, el desterrament del seu poble, una nova feina, fer una nova família, construir una nova llar, ... i va tornar a començar, i se’n va sortir.

15 d’abril.