Amb l'aigua al coll.

He tornat a passejar per Venècia de la mà d’en Guido Brunetti. “Amb l’aigua al coll”, Donna Leon, Ed. 62, B-2020. Em vaig enganxar fa temps a aquesta història, deuria ser cap el 2000, n’he parlat força. Vaig retrocedir al primer llibre de la sèrie i des de llavors cada any. En tinc una vintena, més els addicionals sense el protagonista però sempre amb el mateix paisatge. Segurament això em porta a conèixer i a interessar-me molt per aquella ciutat.

És juliol i a la llacuna fa una calor enganxosa , el comissari abillat de feina nota la camisa xopa sota l’americana i va buscant el seu camí intentant resguardar-se de l’ambient i procurant obrir-se pas entre les manades de turistes que envaeixen el centre històric on hi ha la Questura.

“Ni tan sols els gossos estaven d’humor per jugar i caminaven amb un aire cansat al costat dels seus amos, la majoria a l’ombra de les seves cames.”

És una novel·la policíaca però no crec que sigui exactament una novel·la negra. Sí, hi ha morts, un assassinat; hi ha delictes, mediambientals en aquest cas, no és pas la primera vegada que surt aquest tema. Però hi ha molta vida: d’infants, de malats, moribundes, d’atenció sanitària i assistencial, d’activitat econòmica; de família –com sempre, la Paola i els fills, encara que menys que altres vegades-; de parla, normativa, dialectal; de prejudicis regionals; com sempre en les novel·les de Donna Leon, de gestió pública, del funcionament de l’administració, de la policia, de la justícia.

Sembla que l’autora vol donar més protagonisme a la comissaria napolitana Carla Griffoni deixant en un segon pla a l’inspector Vianello i al inefable vicequestore Patta que sols està preocupat per unes menors romanís carteristes i la imatge que poden donar als mitjans de comunicació, constituint en aquest cas la trama secundaria.

Com sempre, les referències a la literatura grega clàssica, la lectura del comissari. Aquí el meu desconeixement em porta a perdre’m alguns matisos que podria superar si em dediqués a llegir-me algun que altra volum de la petita part de la col·lecció Bernat Metge que fa temps que tinc per casa i de la que no faig gaire cas.

Un final agredolç, marca de la casa. Es descobreixen els autors de les malifetes, se’n descriuen les causes, totes pròpies de la imperfecte condició humana, però no s’arriben a totes les conseqüències  quedant tancat el cas amb un dilema que Brunetti ha de resoldre com es resolen els dilemes, a mitges.

Curiosament amb aquest títol, o quasi igual, hi ha novel·les de Camilleri, de Màrkaris, i d’alguns altres, alguna pel·lícula i fins i tot una sèrie televisiva d’en Joan Capri.

No hi ha dates concretes en les peripècies del comissari Brunetti, però l’autora va corrent de forma subreptícia en el temps des que va començar la sèrie amb “Morte a la Fenice” que és de l’any 1992. Ells fills es van fent grans i malgrat que es mantenen algunes constants que imperceptiblement varien, p. e., la signorina Elettra, el paisatge humà va canviant introduint els nous fets i els nous temps. Ara, probablement, deu ja haver acabat o està acabant una nova novel·la  amb el seu personatge i el seu paisatge. Aquest darrer ha canviat. Quedarà reflectit? Espero veure-ho, pot ser molt interessant la seva visió.

3 d'octubre.