Cappella Bolognini: l’Inferno (affresco di Giovanni da Modena, 1410c.)
Bologna. Basílica di San Petronio
Ja fa vuit mesos que va començar a percebre’s que ens queia al sobre una de molt grossa. Després va venir el confinament amb l’estat d’alarma. Tots vam anar aprenent el que havíem de fer: les autoritats primer, la política; els sanitaris també, la gestió directa; els ciutadans a patacades, afectats directament o no; els comerciants, empresaris, consumidors, ..., l’economia en suma. No sé si gaire gent va pensar que això aniria per llarg. Puntada de peu endavant i a seguir. Alguns van dir que en sortiríem diferents, en un món diferent. En general, però, hi havia una consciència, o inconsciència, de que passaria i podríem tornar a viure més o menys com sempre, o esperàvem que fos d’aquesta manera.
Estem a l’octubre, a les portes de Tots Sants, dels panellets
i les castanyes, i ja veiem, quasi, les festes de Nadal a tocar (en alguns
súpers ja hi ha torrons). Hem deixat enrere una primavera espaordida i un estiu
estrany. Mica en mica, ja en la tardor, intentàvem reprendre el ritme.
Les autoritats, els sanitaris, els ciutadans, els
comerciants i empresaris hem aprés algunes coses, les hem posat a la pràctica,
ens hem adaptat i hem previst què cal fer millor que fa vuit mesos. Ara en
sabem una mica més, però no ho sabem tot. Estem lluny d’haver dominat la
pandèmia del coronavirus. Hi ha mesures, cribratges, PRC’s, protocols,
controls, ..., que ens ajuden a intentar reconduir la situació. Però aquesta no
es redreça i ara sembla que arreu, no sols a casa nostra, estem en una segona
onada de la pandèmia. No ens ha agafat tant de sorpresa com l’hivern passat
però ens preparen per un hivern dur.
Altra vegada mesures restrictives. Potser no arribarem al
confinament total dels mesos de març i abril passats, però a efectes pràctics,
quasi. De moment l’oci torna a estar en sordina. Bars i restaurants tancats.
Recomanació de reduir la vida social. Bombolles familiars, laborals,
educatives, que no es barregin. Difícil per a molts i per la societat en el seu
conjunt. Algunes prioritats costen d’acceptar.
Faig llista del que he suspès per si més endavant puc
recuperar-ho. En aquests pocs darrers dies: Un berenar amb cosines que fa molt
temps que no veig, un dinar amb uns vells amics, un altre dinar de retrobament
amb parentela,..., deixem per més endavant un sopar que anàvem a concretar amb
uns bons amics, oblidem-nos de la il·lusió que ens feia un cap de setmana de
tardor en un allotjament rural tot garlant a la vora de la llar de foc fent uns
bolets a la brasa.
Melangia de pensar com podrem recuperar-ho. Podrem fer la castanyada? Ja tenia comprat un bon moscatell per l’ocasió. Una botella de mançanilla de Sanlúcar per obrir la conversa sobre llibres i viatges al començar un agradable sopar. Fins i tot he començat a recollir possibles regals per Nadal i les festes que vénen que ves a saber si podrem celebrar plegats com sempre. He obert una carta als Reis...
Cappella Bolognini, episodi del viaggio
dei Rei Magi (affresco di Giovanni da Modena, 1410c.)
Bologna. Basílica de San Petronio.
I tot això en una economia que s’estimba. El P.I.B. -la
mesura del que es produeix a l’any en una lloc, el que dóna les rendes de la
terra, el capital i el treball- que pot manifestar una caiguda de dos dígits.
Des de la Guerra que no s’havia vist semblant fet. Les darreres previsions dels
organismes oficials parlen d’un decreixement d’entre el 12 i el 13%. Però això
està calculat abans de les mesures que s’estan prenent a tot arreu aquests
dies. Aposto, pessimista com sempre, que ens anirem al 15%. No, la riquesa, el
que tenim, el que produïm amb ella, encara hi és. No estem en cap guerra
destructiva que anorrea físicament a la gent i al paisatge, però quedarà molt
erosionada, el seu valor factual baixarà.
La corba de l’evolució de la renda per càpita a Espanya des
del 1995 és eloqüent. És la silueta d’un cavall de costat. Una llarga cua per
sortir de la crisi post olímpica del 92. Una sacsejada per la Gran Depressió
del 2008 i ara que ens estàvem refent es dibuixa el front de la bèstia, i
tornem endarrere, podem perdre deu anys.
(Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’I.N.E.)
El problema
no està en la caiguda de la Renda per càpita. Tornar als començaments de
la crisi anterior havent-la remuntat (en termes generals) no és cap daltabaix
insondable. Molts voldrien plorar amb
els nostres ulls. Quasi bé 19.000,- € per càpita, no està mal. El problema està –com sempre- en
la distribució dels pollastres. Alguns mantindran els que mengen, àdhuc uns en menjaran més, però d’altres no tindran res per portar-se a la boca i dejunaran.
Aquí està la mare dels ous.
Sí, bastirem ajuts cuita-corrents perquè ningú passi gana, però no arribarem a
tots i a tot arreu. I especialment no arribarem al fons dels pensaments dels que patiran de ple la
patacada i dels marginats dels sistema.
Hi
haurà resistències per
mantenir les posicions adquirides. Tothom voldrà que lo “seu” sigui
prioritari i que es mantingui. No serà possible i ho hem d’entendre.
Reconversió, re invenció, renuncia, reconstrucció, ..., resignació. Pensar-ho,
pensar-hi, comprendre-ho, acceptar-ho. Decidir. Explicar-ho.
Mirar cent anys enrere ens pot donar la força per resistir.
Llavors, la vida, el món, era molt dur als ulls d’ara. Si ens ajudem podrem suportar-ho.
Els grans no ho tenim difícil, els joves ho tenen molt pelut, no ho amaguem, han
pujat com a rics, però també cal dir-los que tenen moltes eines per sortir-se’n.
Desperta, és un nou dia,
La llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins de fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada