19 d’octubre del 2020

La segona onada.

 

Cappella Bolognini: l’Inferno (affresco di Giovanni da Modena, 1410c.)

Bologna. Basílica di San Petronio


Ja fa vuit mesos que va començar a percebre’s que ens queia al sobre una de molt grossa. Després va venir el confinament amb l’estat d’alarma. Tots vam anar aprenent el que havíem de fer: les autoritats primer, la política; els sanitaris també, la gestió directa; els ciutadans a patacades, afectats directament o no; els comerciants, empresaris, consumidors, ..., l’economia en suma. No sé si gaire gent va pensar que això aniria per llarg. Puntada de peu endavant i a seguir. Alguns van dir que en sortiríem diferents, en un món diferent. En general, però, hi havia una consciència, o inconsciència, de que passaria i podríem tornar a viure més o menys com sempre, o esperàvem que fos d’aquesta manera.

Estem a l’octubre, a les portes de Tots Sants, dels panellets i les castanyes, i ja veiem, quasi, les festes de Nadal a tocar (en alguns súpers ja hi ha torrons). Hem deixat enrere una primavera espaordida i un estiu estrany. Mica en mica, ja en la tardor, intentàvem reprendre el ritme.

Les autoritats, els sanitaris, els ciutadans, els comerciants i empresaris hem aprés algunes coses, les hem posat a la pràctica, ens hem adaptat i hem previst què cal fer millor que fa vuit mesos. Ara en sabem una mica més, però no ho sabem tot. Estem lluny d’haver dominat la pandèmia del coronavirus. Hi ha mesures, cribratges, PRC’s, protocols, controls, ..., que ens ajuden a intentar reconduir la situació. Però aquesta no es redreça i ara sembla que arreu, no sols a casa nostra, estem en una segona onada de la pandèmia. No ens ha agafat tant de sorpresa com l’hivern passat però ens preparen per un hivern dur.


L’últim sopar. Basílica de San Apollinare Nuovo (s. VI). Ravenna

Altra vegada mesures restrictives. Potser no arribarem al confinament total dels mesos de març i abril passats, però a efectes pràctics, quasi. De moment l’oci torna a estar en sordina. Bars i restaurants tancats. Recomanació de reduir la vida social. Bombolles familiars, laborals, educatives, que no es barregin. Difícil per a molts i per la societat en el seu conjunt. Algunes prioritats costen d’acceptar.

Faig llista del que he suspès per si més endavant puc recuperar-ho. En aquests pocs darrers dies: Un berenar amb cosines que fa molt temps que no veig, un dinar amb uns vells amics, un altre dinar de retrobament amb parentela,..., deixem per més endavant un sopar que anàvem a concretar amb uns bons amics, oblidem-nos de la il·lusió que ens feia un cap de setmana de tardor en un allotjament rural tot garlant a la vora de la llar de foc fent uns bolets a la brasa.

Melangia de pensar com podrem recuperar-ho. Podrem fer la castanyada? Ja tenia comprat un bon moscatell per l’ocasió. Una botella de mançanilla de Sanlúcar  per obrir la conversa sobre llibres i viatges al començar un agradable sopar. Fins i tot he començat a recollir possibles regals per Nadal i les festes que vénen que ves a saber si podrem celebrar plegats com sempre. He obert una carta als Reis...

Cappella Bolognini, episodi del viaggio dei Rei Magi (affresco di Giovanni da Modena, 1410c.)

Bologna. Basílica de San Petronio.

I tot això en una economia que s’estimba. El P.I.B. -la mesura del que es produeix a l’any en una lloc, el que dóna les rendes de la terra, el capital i el treball- que pot manifestar una caiguda de dos dígits. Des de la Guerra que no s’havia vist semblant fet. Les darreres previsions dels organismes oficials parlen d’un decreixement d’entre el 12 i el 13%. Però això està calculat abans de les mesures que s’estan prenent a tot arreu aquests dies. Aposto, pessimista com sempre, que ens anirem al 15%. No, la riquesa, el que tenim, el que produïm amb ella, encara hi és. No estem en cap guerra destructiva que anorrea físicament a la gent i al paisatge, però quedarà molt erosionada, el seu valor factual baixarà.

La corba de l’evolució de la renda per càpita a Espanya des del 1995 és eloqüent. És la silueta d’un cavall de costat. Una llarga cua per sortir de la crisi post olímpica del 92. Una sacsejada per la Gran Depressió del 2008 i ara que ens estàvem refent es dibuixa el front de la bèstia, i tornem endarrere, podem perdre deu anys.




(Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’I.N.E.)

El problema no està en la caiguda de la Renda per càpita. Tornar als començaments de la crisi anterior havent-la remuntat (en termes generals) no és cap daltabaix insondable.  Molts voldrien plorar amb els nostres ulls. Quasi bé 19.000,- € per càpita, no està mal. El problema està –com sempre- en la distribució dels pollastres. Alguns mantindran els que mengen, àdhuc uns en menjaran més, però d’altres no tindran res per portar-se a la boca i dejunaran. Aquí està la mare dels ous. Sí, bastirem ajuts cuita-corrents perquè ningú passi gana, però no arribarem a tots i a tot arreu. I especialment no arribarem al fons dels pensaments dels que patiran de ple la patacada i dels marginats dels sistema.

Hi haurà resistències per mantenir les posicions adquirides. Tothom voldrà que lo “seu” sigui prioritari i que es mantingui. No serà possible i ho hem d’entendre. Reconversió, re invenció, renuncia, reconstrucció, ..., resignació. Pensar-ho, pensar-hi, comprendre-ho, acceptar-ho. Decidir. Explicar-ho.

Mirar cent anys enrere ens pot donar la força per resistir. Llavors, la vida, el món, era molt dur als ulls d’ara. Si ens ajudem podrem suportar-ho. Els grans no ho tenim difícil, els joves ho tenen molt pelut, no ho amaguem, han pujat com a rics, però també cal dir-los que tenen moltes eines per sortir-se’n.



Desperta, és un nou dia,

La llum

del sol llevant, vell guia

pels quiets camins de fum.

No deixis res

per caminar i mirar fins al ponent.

Car tot, en un moment,

et serà pres.

 “Cançó de l’albada”, Salvador Espriu.

19 d'octubre.