*Al meu vell i bon amic Lluis B. que s’ha passat al cantó obscur.
Alguns que ens havíem dedicat a
la política tota la vida i que alguna cosa sabíem del seu funcionament, tampoc
gaire, quedàrem astorats i sorpresos quan de cop i volta vèiem aparèixer al
costat nostre parents, amics, coneguts, saludats i veïns que mai s’havien
preocupat massa per la cosa pública i ben convençuts ens asseveraven de que la
causa independentista ja estava en marxa, era irreversible, que tot ja estava a
punt. Proclamaven: “som un milió, un i
mig, dos, dos i mig, ... i sense violència ni força!”
Davant la nostra incredulitat i
escepticisme ens miraven amb commiseració –com aquell que parla a una criatura-
i ens deien: “Ja tot està preparat, què
us penseu, que es tracta d’obrir una botigueta sense gènere a les estanteries?
Tenim crèdits i ajuts a punt que ens donaran per tirar endavant tant bon punt
aixequem les portes. Hi ha molta gent interessada en que tot ens vagi bé. Ho
tenim assegurat. El món ens mira!”
Ens ho deia gent diversa, alguns
ben preparats (o així ho semblava), gent que tenia formació (bé, de política
poca o esbiaixada), que tenia feines de responsabilitat en el sector financer
(també cal reconèixer que així han acabat els seus llocs de treball), fins i
tot que havien tingut alguna responsabilitat política al seu poble. Estaven
entusiasmats! Es vantaven de saber-ho de bona font. Els hi havia dit gent que
ho sabia (que sabia el que sabia com ja s’ha vist, confonent desig amb
realitat). Estaven connectats, grups de What’s, xarxes socials, mailings,
mirant, llegint i transmeten les mateixes notícies, que els “dirigents” dirigien, alimentaven i emmetzinaven.
En el fons entenien poques coses de com va el món, però tenien fe, eren creients, molt creients (la
fe dels conversos) i nosaltres –els de sempre, els d’abans- érem uns esgarriats
infidels botiflers que en el millor dels casos s’havien de donar per la banda i
en el pitjor dir-nos amb odi de tot i força.
Ha estat, és encara, un
espectacle sorprenent.
Però la fe dels fidels es manté intacte (o no) malgrat que poc a poc i mica en mica la Justícia, la legal i la poètica, vagi il·luminant els episodis més obscurs d’aquesta anada a Ìtaca i comenci a toca el moll de l’os d’això que se’n diu el “procés”. No sé si ara estem entre Escil.la i Caribdis lligats voluntàriament al pal de messana, “el mar és per mi”!, o més aviat amb la bruixa Circe gaudint dels plaers de la vida ben lluny de pensar en arribar a algun destí.
Però la vida és dura i hem vingut –fidels- a patir. Les forces del mal s’abraonen sobre nosaltres encara que sabem que els Pastorets acaben bé: el fill pròdig torna a casa i l’àngel Gabriel venç i tot s’acaba entre fanfàrries a l’apoteosi del Nadal. Per cert, enguany, quin Nadal?
Mentre, al carrer, hi ha problemes, i grossos. Ah, sí?
Quina gran enredada, quina
estafa, quanta irresponsabilitat, quants malfactors. Quina pena pels fidels!
31 d’octubre. No farem castanyada aquest any, esperem poder-la fer el que ve.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada