El Padrí*

*Agraeixo a la Sra. Carme Blay Herrero i a la seva filla M. Carme Corts les informacions que m'han donat per confegir aquest relat.

Jo només vaig tenir un avi, l’avi Jaumet, el pare del meu pare. Del cantó de la mare no n’hi havia d’avi. La iaia Anita estava “disividida” que és com llavors s’anomenava als que s’havien separat de la seva parella matrimonial. Sembla que la meva mare no va arribar a conèixer al seu pare fins molt tard i el va veure sols una vegada. Va créixer mig orfe, sols amb mare.

En Josep Estela Viladegut, (Tremp, 1893- Mataró, 1961) d’ascendència lleidatana, el seu pare era d’Alcarràs i la seva mare de Lleida mateix, va deixar a la meva àvia, o va ser deixat, quan la meva mare, la seva filla, encara estava per néixer al ventre matern. Consta que s’havia casat amb l’àvia Anita a Sant Martí de Provençals (per mi tot un misteri el perquè d’aquest lloc).

El seu cunyat, Ambrosi Herrero Piquer, casat amb Joaquima Casanovas, germana de la iaia Anita, el va haver de convèncer que anés a reconèixer administrativament a la seva filla i li donés el seu cognom, Estela. Ell va refer la seva vida, era fuster, tenia una fusteria al carrer de Sant Pelegrí i vivia al carrer de Quintana. La meva mare el va anar a veure quant ja tenia 26 anys i necessitava –formalitats de l’època, 1945- el permís patern per casar-se. Ella mateixa ho contava, imaginem-nos l’escena: 

-“ Déu vos guard, sóc la Teresita Estela, la seva filla, i necessito que em firmi un paper per poder casar-me”

-“Passa, noia, passa”.

Li signà el paper i pel que sé, mai més. La ciutat llavors no era gaire gran i potser tingueren ocasió de veure’s o trobar-se de casualitat, però mai més.

Per aquesta raó, quan vaig néixer, essent el segon, no es va poder complir la tradició d’aquells temps que els padrins eren els avis, el patern pel primer, el matern pel segon. A casa no hi havia avi matern.

Però, lògicament, vaig tenir un padrí, un bon padrí, que per la meva família era el Padrí (en majúscules): en Manuel Herrero Casanovas, cosí germà de la meva mare, fill de la  tia Quimeta –germana de la iaia Anita- i de l’Ambrosi Herrero Piquer.

El meu padrí, en Manuel Herrero Casanovas.

Sempre havia sentit dir que l’Ambrosi era valencià i moreno, ben moreno, tret que va traspassar a la seva descendència. Ara he sabut que era exactament de Algimia de Almoacid, poble castellonenc a la Serra d’Espadà, nom d’evidents ressonàncies àrabs que van dominar aquella zona més de cinc-cents anys i van deixar-hi empremta i segurament descendència. (Américo Castro té raó, tots els espanyols descendim d’un moro, d’un jueu o d’un capellà. O de les tres coses a l’hora). Els seus pares eren pagesos però la terra donava per poc i baixaven (o pujaven) a Barcelona a treballar encara que mai deixaren del tot el poble. Van tenir tres fills, un noi i dues noies.

Algimia de Almoacid avui.

L’Ambrosi (Algimia de Almoacid, 1886 - Mataró, 1940) es va casar amb la Quimeta Casanovas Macià (Mataró, 1891-1963), matrimoni que tampoc va funcionar ja que la seva muller tenia algun que altra problema i es van separar deixant mig desemparats a dos fills, la Juanita (1915-1934) i en Manel (1918-1978). La noia, mot maca amb uns ulls negres preciosos, va morir de tuberculosis l’any 1934, ja promesa amb un jove retratista d’esquerres, amb 19 anys. El noi va ser el meu padrí.

L’Ambrosi va refer la seva vida, però va morir també força jove, sis anys desprès de la seva filla. El que fou el meu padrí va proposar als meus pares que podrien posar-me el seu nom, Manuel, malgrat que com tots els Manuels, ell mateix també, acabem sent Manels.

El meu besavi matern, Menció Casanovas Janer (1857-?) amb els seus néts, Juanita, Manel i Teresita.

En Manuel Herrero Casanovas estudià als escolapis de Santa Anna i va entrar a treballar a l’Energia (Energia Eléctrica de Cataluña S.A., de la Barcelona Traction), on ja treballava el seu pare i on anys desprès també treballaria el seu fill. De petit i de jove es va fer molt amb la meva mare, malgrat que les mares d’ambdós, les dues “disividides”, no es fessin durant molt temps. Es van barallar per una fotesa (la cultura i la misèria provocaven temps enrere enfrontaments d’aquesta mena). De grans es van reconciliar, les dues eren sastresses.

Es va casar amb una noia de Prades, que no sé pas com va arribar a Mataró (les muntanyes de Prades també donaven pel que donaven), L’Anita  Dulcet Calba (1924-2003), molt maca també, i sols van tenir un fill, que al dir-se també Manel va acabar en Manelet. De l’Anita tinc el record de que treballava “a mans”, molt habitual en aquell temps a Mataró, fent “dotzenes” amb una overlock* a la casa del matrimoni del carrer de Moratín. Quantes vegades hi havia anat en dies festius i estava allà, abocada a la màquina, acabant una feina que s’havia d’entregar el dilluns al matí a primera hora!

*o era una remallosa?

(A la festa de la primera comunió d’en Manelet, amb el Padrí i l’Anita)

El padrí treballava a les oficines de l’Energia, ja però llavors era FECSA, a la Riera, al costat de l’Ajuntament, on hi ha ja fa molt temps un  famós Frankfurt. Els administratius, empleats, no obrers, no sé perquè treballaven de 8 a 2 de dilluns a dissabtes, 36 hores setmanals en lloc de les 48 de la majoria del treballadors (el meu pare al despatx de can Marot també feia aquesta jornada). Diferències dels colls blancs i dels colls blaus. Aquest horari els permetia, o els obligava, per arrodonir el sou a buscar-se ocupacions a les tardes.

El meu padrí no va deixar passar cap oportunitat de les que se li van oferir o les que va anar a buscar, per ocupar-se i guanyar més. Va ser administrador (amb la precària administració que hi havia llavors, a la postguerra) del Velòdrom de Mataró en els seus grans moments: en Timoner, en Van Looy, en Van Steenbergen,..., els sis dies, les carreres americanes. També ho fou del Casino de la Riera, de l’Assembla Local de la Creu Roja, de la companyia d’aigües de La Gatassa que abastia els inicis de la construcció (urbanització?) del Poble Sec, (desprès Cerdanyola), de promotors immobiliaris, ... No el vaig veure mai ociós.

Va complir amb escreix els seus deures de padrí. Mai em va faltar una bona mona per Pasqua, uns calerons per anar a la Fira, o un obsequi pel meu sant. Més enllà del parentiu concret que tenia amb la meva mare, ambdós es tenien unes relacions fraternals molt fortes potser derivades de les vicissituds de les seves respectives infanteses.

(El meu padrí, en Manuel Herrero i la meva mare de ben joves)

Recordo vivament la celebració del seu sant, l’1 de gener, en que l’anàvem a felicitar a la tarda a casa seva després del dinar de Cap d’Any. Gent entrant i sortint del llarg corredor (així a mi em semblava) que duia al menjador i al contra menjador, les dones a la cuina rentant plats i copes, la taula parada per postres, neules i torrons, i cafès, copes, ..., el fum dels cigars. Un record d’infant: el racó de les begudes dels grans on, a més del xampany (llavors encara no era cava) que corria, deuria haver-hi una mostra completa de tota mena de licors de la producció del país: Calisay, rom escarxat, pippermint, conyacs (ara se’n diuen brandys), Chartreuse, Cointreau, Aromes del Montserrat o altres estomacals, Bonet,  Benedictine, ..., Licor 43, anís i anissetes, ...No, no recordo cap dels espirituosos que bevem ara (secs, llavors tots eren dolços),  en aquell temps les begudes foranies encara no havien entrat, estàvem en plena autarquia franquista.

I aquí entren els de cal “Tit”. Tota la vida tenint present que hi havia en la família del padrí la gent de cal “Tit”, però mai, fins ara, no havia escatit perquè estaven allà amb ells. La recerca dels orígens de les diferents branques de la família m’ho ha aclarit: eren de l’altra cantó del padrí. Si nosaltres érem parents pel cantó de matern, ells ho eren pel cantó patern.

L’Ambrosi Herrero tenia dues germanes, la Carme i la Teresa. La Carme es va casar i va tenir una filla, Carme Blay Herrero que era, és, doncs, cosina germana del padrí com ho era la meva mare, sinó que per l’altre costat. La Carme Blay Herrero (Mataró, 1923) es va casar amb l’hereu de cal “Tit” en Ramon Corts Cot (Mataró, 1910-1990), fill d’en Ramon Corts Camdepadrós que com que era el petit de la seva família li va quedar en “Tit”. Tenien una vaqueria al cap de munt del Caminet (de les vinyes) tocant al que ara és la Plaça d’Espanya.  La Carme que als seus 97 anys conserva una memòria prodigiosa i un estat de salut envejable m’ha aclarit moltes coses d’aquest cantó de la meva família. Té dos fills, la M. Carme que ha treballat molts anys d’infermera a l’Hospital, ara ja jubilada (li hauré de preguntar d’on venia, si de l’Hospital o de l’Aliança), i en Ramon, capellà i historiador notable que coneix els fons “secrets” el Vaticà ja que cada any s’hi passa un temps escodrinyat vells papers a mesura que es van desclassificant.

Alhora també he aclarit la relació de parentesc d’en Francesc (Cisco) Martí, traspassat fa poc, (Mataró?, ?-2020), que també em sortia en els records familiars, nét de l’altra germana de l’Ambrosi, la Teresa. Aquesta branca també té alguna particularitat a gratar ja que un oncle d’en Cisco, fill de la Teresa, en Miquel Martí Herrero,  se’n va anar a França amb la retirada i va acabar fent vida allà desprès de reclamar els seus fills desapareguda la seva muller. Però aquesta ja és una història molt colateral a la meva família.

arbre dels Herrero Casanovas

(Alguns dels personatges d’aquesta història: asseguts de dreta a esquerra, la meva iaia Anita, la meva mare i el meu pare, en Salvador, sogre del padrí, al fons la Roser Casanovas. Drets, en Francesc Lleonart, jo i el meu germà Jaume i en Cisco Martí. La corbata que dúiem el meu germà i jo, encara ho recordo, portava el nus fet i s’aguantava amb una goma sota el coll de la camisa. La foto és del dia de la comunió d’en Manelet.

 

 24 d’octubre.