Els europeus.

El comodor Perry entra a la badia de Tokio el 1853 forçant –sols amb la visualització dels canons dels seus vaixells- la fi de l’aïllament del Japó del món des de feia 250 anys. El que els japonesos no volguessin ni deixessin tenir contactes amb els “estrangers” (fet que tampoc era del tot exacte) no vol dir que ells no sabessin en quin món vivien.  El mapa que Brilliant Maps acaba de publicar de Suido Nakajima d’aquell mateix any n’és una mostra.

En aquest mapa, ben lògicament, ells estan al centre i des de la seva visió som nosaltres, els europeus i molt més encara els ibèrics, els que estem al cul de món, a l’extrem occidental. L’Orient són els americans del Nord i del Sud. Tothom que mira el món el mira des del seu lloc, què hi ha a un costat i què hi ha a l’altre, clar, amb ell al mig. Temps enrere vaig veure també un mapa més o menys de la mateixa època fet des de Nord-Amèrica en que, ells al mig, nosaltres érem l’Orient, d’allà on surt el sol, i Àsia l’Occident, allà on es pon.

Els europeus, que hem explicat la història des del temps dels romans a partir de nosaltres, també hem fet els mapes amb Europa al mig i això ens podia portar a pensar que també érem a dalt, o per sobre. Ho vam ser un temps, curt, quan amb la Revolució Industrial ens vam avançar molt a tothom, però abans d’aquell temps, malgrat les conquestes militars, certament degudes a superioritats tècniques, les diferències de les condicions de vida de la gent no eren gaire diferents d’uns punts a altres del planeta. Ara aquestes diferencies s’estan esvaint davant els nostres ulls. El centre del món està en el Pacífic.

Però el segle XIX a Europa va representar el pas complert del feudalisme al capitalisme, del predomini de l’aristocràcia amb tot el que representava a la puixança del capitalisme i l’ascens de la burgesia en el primer pla. Què va representar aquest canvi pel món de la cultura, les arts, la creació literària, la música, i la seva més gran difusió és el que ens explica l’obra de Orlando Figes, “Los europeos”, Ed. Taurus, M-2020.

L’obra arrenca amb el ferrocarril, l’obertura de la línia Paris – Brussel·les, i amb un fil conductor -que a vegades es perd i va reapareixent- d’un molt poc convencional trio entre una cantant espanyola, que deixa de ser-ho d’espanyola, Paulina García (de Viardot) germana de la Malibran, un activista polític i cultural francès que malgrat tot mai deixa de ser-ho de francès, Louis Viardot, i un cèlebre escriptor rus Iván Turguénev que intenta europeïtzar el seu país i russificar Europa.

És la història de la transformació de l’economia de la cultura que a partir de la burgesia canvia els seus paràmetres i amb ella la creació d’un cosmopolitisme europeu que tindrà la seva reacció en els nacionalismes culturals.

“Los nacionalismos del siglo XIX se apoyaron en unas <<tradiciones inventadas>>, en la fuerza unificadora de los mitos nacionales y en la creencia popular de la existencia de unas tradiciones culturales antiguas (<<auténticas>>), las cuales, en realidad, eran en su mayoría de reciente creación.”

Això és una cita: “Véase la obra clásica de Eric Hobswam y Terence Ranger (ed.), The Invention of Tradition, Cambridge, 1983. Hay traducción castellana: La invención de la tradición. Barcelona, Crítica, 2005)

Tot el món cosmopolita creat per la nova cultura burgesa s’ensorra amb la guerra franco-prussiana primer i culmina amb la primera Guerra Mundial del 1914.

“Para los intelectuales europeos, la guerra fue una catástrofe que destejió la densa red de vínculos tendidos entre las naciones de Europa y amenazó con acabar con su supremacía cultural”,

Pauline Viardot va morir el 1910.

La Unió Europea, l’únic intent possible de que els europeus estiguin al món en el segle XXI, aconseguirà consolidar-se? Els seus ciutadans, els europeus, entendran el que significa en el món d’avui?

16 de novembre.