L’última fesolera.*

*Agraeixo a la Montserrat Godàs Tolrà, la Dolors Comas Godàs, en Quim Colomer Godàs les informacions i facilitats que m’han donat per fer aquesta entrada, espero que propers ajuts dels mateixos i de l’Emilia Godàs Lloveras contribueixin a millorar-la si cal.

La Montserrat Godàs té ja 94 anys, una mica atropellada de xassís però amb una potencia mental envejable a la seva edat. És la darrera que queda dels vuit germans de cal Fesoler de Cabrils. La seva germana gran, la primera de les noies, l’Emilia, es va casar amb el meu pare, en Simón, i va morir el 1944 amb 33 anys amb un fill al ventre a punt de néixer, al peu del safareig de ca la Mansiona que era el safareig que feien servir els meus avis, al costat de can Mon.

L’Emilia Godàs

Vaig conèixer alguns del germans Godàs, l’Enric, paleta, casat amb la Magdalena Lloveras Rigau de cal Forner i els seus fills, l’Emilia i l’Enric, a qui encara saludo quan ens trobem pel poble i sobre tot la Matilde, l’ànima de les darreries de cal Fesoler, soltera, que va traspassar l’any 2006, i la Teresa que va finir el 2011. Aquesta darrera la vaig conèixer força, es va casar amb en Salvador Colomer i fou la mare d’en Quim Colomer que va ser alcalde de Cabrils pel PSC (2001-2005, 2007-2008) en unes èpoques turbulentes de l’Ajuntament (bé, no sé pas si ha estat mai gaire tranquil·la la política a  Cabrils en temps democràtics) i de l’Elena. La Teresa que ja va formar part com a regidora del primer ajuntament democràtic, el del 1979, havia nuat fils a les bobines de la “fabriqueta” que tenia el meu pare  a can Mon als anys setanta.

La família Godàs, pares i fills (hi falta l’Emilia i en Genís que va morir a la Guerra) a l’embalat de Cabrils suposo per la Festa Major.

De la Montserrat Godàs no en sabia res, pensava que les fesoleres s’havien extingit amb la mort de la Teresa que era la petita. Ella diu que em recorda del dia de l’enterrament d’aquesta darrera, jo de veritat no la tenia present. El fet és que fa dos o tres anys sortint del cementiri de Cabrils el dia dels Morts d’honrar com fem cada any als nostres avantpassats, m’empaita de cara una senyora gran que em comença a parlar del meu pare. Jo, en aquell moment no sabia qui era, però la fesomia era clavada que la Matilde. Vaig quedar sorprès. Vaig aclarir hi havia una altra fesolera que no coneixia, no era la més petita, estava entre la Matilde i la Teresa.

Ara, amb la dèria que m’ha agafat d’intentar refer la historia que pugui arribar a saber de la meva família l’he anat a veure a Vilassar de Mar, allà on viu amb la seva filla Dolors al darrer carrer que es va fer de les cases del “Barato” als anys 60.

Amb el cap ben clar em va explicar la seva nissaga, els Godàs de Cabrils. Ella va ser enviada quan tenis 10 anys a Vilassar, de Mar, (que en Josep Samón no se’m enfadi) a casa d’un oncle. La guerra, la família nombrosa, la vida en un petit poble, vés a saber... no vam parlar de la causa. Allà es va quedar ja per sempre, s’hi va casar, va tenir a la seva filla i encara hi viu, sense oblidar mai la seva estirp cabrilenca i les relacions familiars, tampoc tant lluny, menys de tres kilòmetres. Em va treure fotografies que té guardades dels seus pares i germans i també una que no coneixia del meu pare. Em va contar que s’havien vist per darrera vegada desprès de molts anys, ella havia defugit altres encontres, al vell mercat de Vilassar i que el meu pare li va fer dos petons i li va comunicar que ja s’havia jubilat, deuria ser cap a l’any 1975. Ell no va viure gaire més, ja que va morir pel gener del 77. Crec que alguna recança tenia, i potser encara té, de la tràgica mort de la seva germana.

Evidentment els Godàs no són de la meva família, el meu pare es va tornar a casar a finals del 1945 i jo ja sóc d’una altra branca, l’Estela. Buscant, però, les relacions he conegut curiosos vincles, circulars d’alguna manera, molt propis dels petits pobles on tothom acaba sent parentela de prop o de lluny. Una cosina germana del meu pare, la Francisca Coll Mas va tenir una filla, la Maria Roura Coll (1922-2012) que es va casar amb en Fernando (sic) Comas Rocabayera (1919-2001) que tenia un germà, en Mateu (1925-1991), que al seu torn es va casar amb la Montserrat Godàs Tolrà, l’última fesolera.

L’estat actual del que tinc fins ara dels Godàs i les seves relacions amb els Mas i els Comas.

 

3 d’octubre. A les branques de l’arbre hi ha fulles per omplir encara.