El segle XXI
comença a Espanya amb el Govern de majoria absoluta del PP comandat per José Mª Aznar. Aquest, crescut, es traurà
les penes del pacte
del Majestic del 1996 que li va
fer signar Jordi Pujol per donar-li
el seu suport. Ara ja no en necessita cap i no tindrà aturador. Però un cigne negre, el primer del segle,
en vindran més, se li creua pel camí l’11 de març del 2004. És el sagnant atemptat
yihadista de Madrid. La mala gestió
que en va fer, ell i els seus, descavalca el Govern del PP en quatre
dies mal comptats. Comença l’època Zapatero.
Els vents de l’economia bufen ben fort a favor, el país viu les “vaques grasses”. Però al 2008 apareix
el segon cigne negre. La crisi
financera que es ve covant des del 2007 esclata amb virulència a començaments
de la tardor del 2008, la fallida de Lehman Brothers porta el sistema financer en orris. Tots a patir.
Els socialistes
havien guanyat folgadament, encara que sense majoria absoluta, les eleccions
del maig del 2008. Al segon govern Zapatero
li va tocar bregar amb la situació. El 12 de maig del 2010, el seu President
es rendia al faristol del Congrés: “Haré
lo que haya que hacer, cueste lo que cueste y me cueste lo que me cueste”:
el Govern. Repasso les entrades que vaig fer al meu blog de llavors d’aquell
mes de maig (aquí). Ho vaig
viure en primera línia, va ser dur, molt dur. Quatre anys d’eufòria (inconscients)
i tres anys llargs de purgatori, pitjor, d’infern. El cicle polític ho va
recollir de seguida. Comencen
dotze anys trepidants, on veurem de tot. Del 15-M a la Puerta
del Sol fins a les eleccions darreres, 14-F-21; amb alternances de Govern
impensables, passant per fulgurants ascensos i caigudes de noves formacions
polítiques; baralles campals dins dels principals partits polítics, repeticions
electorals dues vegades; esverament fins el paroxisme a Catalunya, amb
Presidents rectors, vicaris i escolanets; judicis espectaculars, que senten a
la banqueta des de la monarquia, la corrupció política, el “procés”, les Caixes d’estalvis,..., l’atemptat
a Barcelona de l’agost del 2017.
No sols a Espanya. Veurem coses
semblants a França, també amb atemptats
yihadistes i l’ensorrament dels vells partits; a Itàlia, amb nomenaments de Govern de gestió tecnocràtics; a la Unió Europea que perdrà
per primera vegada un membre, important, l’U.K.; Trump president
del EE.UU.; l’ascens de la Xina; les
guerres a l’Orient Mitjà i les crisis dels
refugiats a la Mediterrània; i
per acabar-ho d’adobar tot, el 2020, un
tercer cigne negre, potser
era gris, una pandèmia,
la del COVID-19, que s’ha
gestionat amb dificultats però amb notables resultats.
Anem a veure com tot aquest període, inaudit, extraordinari, que evidentment passarà a la història, ha tingut una translació en les vicissituds electorals a la ciutat de Mataró.
1. Evolució demogràfica: la immigració.
La publicació
anual de l’Ajuntament de Mataró sobre l’estat de la població i la seva
evolució permet confegir tota mena de quadres i gràfics a partir de la
informació que contenen i que és d’on trauré els que he fet. Crec que per
analitzar què ha passat electoralment durant el període 2010-2021 cal presentar
d’entrada, ja que les dades disponibles ens ho permeten, la sèrie poblacional
des del 2000. Hi ha alguna dada que en les primeres publicacions del 2000 i
dels 2001 no es presenta encara però a partir del 2002 ja es poden fer les
series senceres del que vull explicar. Intentaré presentar -la major vegada de
casos que sigui possible- les dades en valors absoluts, de quantes persones
estem parlant.
No cal dir que la
dinàmica demogràfica de Mataró ve completament marcada per la evolució de la
immigració. Cal distingir entre la població nascuda fora del territori espanyol
però amb ciutadania espanyola adquirida abans o després i la població
estrangera. Veurem la diferencia que comença a donar-se al 2014, suposo fruit
de processos de nacionalització en els que no vull entrar ja que poden tenir
diverses casuístiques que no les crec interessants a efectes del que vull
exposar. Hem de tenir present a l’hora que les dades fan referència a la
població regularitzada i desconec si hi ha cap possibilitat de estimar
l’existència del nombre d’irregulars que segurament hi són.
Quadre
1. Evolució de la població a Mataró 2000-2022.
Gràfic
1
L’evolució de la relació
de la població amb nacionalitat espanyola i l’estrangera queda reflectida en la
gràfica següent
Gràfic 2.
L’impacte de les sacsejades de les crisis del 2008
(financera) i del 2020 (pandèmia) és evident. Malgrat
multiplicar-se quasi per tres la presència d’estrangers entre nosaltres des de
l’inici del segle, és clara la seva estabilització des del 2010 fins al
present, entorn el 16,5% del total de la població mataronina.
L’evolució de les arribades provinents dels principals orígens de les emigracions queda reflectida en el quadre següent:
Quadre 2. Nombre d’estrangers agrupats per procedències 2002-2022*
*aquestes dades
comencen el 2002.
Els agrupaments per origen segueixen els mateixos criteris que l’estudi de població de l’Ajuntament, llevat dels llatinoamericans agrupant els del centre i els del sud. Aquesta decisió s’ha pres tenint en compte, més que altra cosa, a components culturals: religió, idioma, costums, ... Cal tenir present l’arribada de xinesos que de ser irrellevants a començaments del període decupliquen la seva presència en aquest temps. L’evolució dels altres agrupaments segueix, més o menys, la mateixa pauta general. Des del 2009 s’incrementa, poc, la presència de magrebins; es manté la de subsaharians; baixa, una mica, la de llatins; l’excepció xinesa i l’increment dels vinguts d’altres llocs.
Gràfic 3.
En els darrers 12
anys (2010-2021) s’han produït 15 processos electorals:
En el 2010,
autonòmiques; en el 2011, municipals i generals; en el 2012, autonòmiques altra
vegada; en el 2014, europees; en el 2015, municipals, autonòmiques i generals;
en el 2016, es varen repetir les generals; en el 2017, autonòmiques; en el
2019, generals, municipals, europees i altra cop generals; en el 2021,
autonòmiques.
2.1. El cens.
Abans
d’endinsar-nos en el resultats d’aquets processos, un cop d’ull al cens*, als
cridats a participar-hi. D’entrada hem de separar els estrangers, que no tenen
dret a vot, aquests els sabem any a any. Després hem de saber els censats que
són els que tenen sufragi actiu, és a dir els majors de 18 anys; i la resta, la
diferència entre el total d’habitants i el censats són els que no poden participar
(menors, incapacitats + estrangers).
Quadre
3. Evolució del cens electoral 2010-2021.
*Les dades del
nombre de censats les he tret de les publicacions sobre els resultats
electorals que publica l’Ajuntament. Evidentment, no tinc coneixement dels anys
en que no es van produir eleccions.
La població, entre el 2010 i el 2022, ha crescuts un 4,93%; els que tenen la nacionalitat espanyola (nascuts o no aquí), un 5,6%, és a dir més que la població (processos d’adopció de nacionalitat per alguna raó, entre ella naixements); el cens, però, ha crescut menys, un 3,56%; mentre que els que es queden fora de la participació han variat un 8,35%. Això darrer és fruit del component de la immigració.
2.2. Resultats electorals.
Quadre
4. Resultats electorals 2010-2021.*
*Les assimilacions
i agrupaments de vots s'han fet malgrat hagin canviat els noms d'alguna de les formacions que s'han presentat en aquest període. Queda al marge la petita presència d'UPyD a les G'11 que s'ha inclòs a altres.
Una primera
constatació, rellevant: en aquestes quinze conteses, en 12 anys, han guanyar
cinc formacions polítiques diferents, de un extrem, quasi, a l’altre de l’arc
parlamentari. Gràficament sembla que hi ha tres períodes diferenciats: el del
començament de la segona dècada, 2010-2014, de predomini de les forces
nacionalistes (CDC/Junts, ERC); un període central, 2015-2017, en que cada
contesa és diferent (PSC, Junts, EcP, C’s); i un darrer període, des de 2019 de
predomini del PSC. El període central és clau per veure la resposta de
l’electorat, amb volatilitat
i volubilitat, al panorama trasbalsat de la política espanyola i
catalana d’aquests anys. És l’aparició de nous actors polítics protagonistes i
el desencís i desorientació de la ciutadania davant els reptes que se li
plantejaven.
Una primera síntesi
en un quadre i una imatge:
Quadre. 5. Evolució del vot a les
principals opcions agrupades segons proximitat ideològica
Gràfic 4.
Quadre 6. Evolució de la participació 2010-2021.
És evident que la
participació en cada procés electoral -llevat del que en podríem dir
l’abstenció “estructural”- obeeix a l’interès del cos electoral en la contesa.
Tradicionalment s’ha manifestat escàs en les eleccions europees, bona mostra en són les del
2014, on la participació no va arribar al 50% (abstenció, 53,45%), fet que no
es dona en les de l’any 2019 quan al fer-se conjuntament amb les municipals van
manifestar un forta correlació amb elles, encara que com sempre menor.
Curiosament en les 2014 la primera força política va ser ERC que no
havia guanyat mai cap elecció a la ciutat. En canvi a les del 2019 el resultat
seria parell que a les municipals, victòria del PSC.
Però hi ha més
dades a considerar: La més elevada participació correspon a les autonòmiques del 2017, en
el moment de màxim clímax independentista, que curiosament van ser guanyades
per Ciutadans, un partit radicalment contrari al “procés”. Però
la segona taxa més baixa de participació correspon a les darreres també autonòmiques,
les 2021, on es va quedar a casa la meitat de l’electorat, fet que es deu poder
interpretar com a resultat de l’evident cansament de la ciutadania davant el
panorama polític i que va guanyar el PSC.
En les eleccions municipals les
participacions del 2011 i del 2015 són semblants i de les més baixes. En les
del 2011, la supressiva aparició d’un notable gruix de vots de PxC
provoca el canvi d’Alcaldia que passa per primera vegada a CiU, però que
obre en període d’evident manca de governabilitat al no aconseguir establir-se
majories de govern. Fet aquest, que s’aguditza amb el resultat del 2015 en que
hi ha fins a 9 grups polítics representats al Consistori fet que no s’havia donat
mai i que expressa les “turbulències” del moment polític. Aquesta
situació és corregida per l’electoral al 2019 amb una forta pujada de la
participació, també d’acord amb el moment polític, i amb una polarització en
les opcions que porta a una concentració notable: dos grups, PSC i ERC,
concentren 21 dels 27 regidors, repartint-se els tres grups restants dos
regidors cadascun.
La participació en
les generals mostra
una elevada participació amb alguna nota a ressenyar. En les 2011 hi ha la
victòria de CiU, però en les dues del 2015, el vencedor és ECP
que mai havia resultat guanyador des de l’adveniment de la democràcia. Mentre
que a les primeres del 2019 hi ha la segona participació més alta, fruit
evidentment també del moment, però que són guanyades pels socialistes. Podríem
dir que en tres moments, 2011, 2015 i 2019, aquestes eleccions reflecteixen
clarament el panorama general.
Tot això fa pensar
en oscil·lacions del cos
electoral participant i abstenint-se, donant el seu vot a qui li sembla
millor en cada moment, ens permet parlar de volubilitat i volatilitat. La tensió política
d’aquesta segona dècada del segle XXI, que no és exclusiva de casa nostra,
encara que tenim elements a Catalunya que la distingeixen, té evident
translació en els resultats electorals. No són els mateixos els que participen
més o menys, i tampoc són les mateixes formacions les que reben aquesta
participació. Les constants estructurals desapareixen, o en surten de noves que
fins ara han donat mostres de no assentar-se i establir-se amb força.
Gràfic 5
La línia de
tendència del percentatge
d’abstenció ens mostra una inclinació a la baixa (més participació) que
crec que ve emmascarada per les altes participacions del període central (totes
per sota de la línia de tendència) però podríem deduir de les darreres dades
que això es pot revertir (totes per sobre). Novament els moments polítics
determinaran quin és el futur d’aquest aspecte de la participació.
Quadre
7. Evolució dels vots blancs i nuls en el període 2010-2021.
La gràfica en
valors absolut ja és indicativa i la dels valors percentuals amb les línies de
tendència també.
Gràfic 10.
La tendència es creixent
partint d’un nivell baix al començament i impulsada per la recuperació des de
la meitat del període.
Els
nacionalistes. Evolució del vot de ERC/ Junts*/CUP en el
període 2010-2022
Gràfic 11.
La variació també
és gran, encara que menor que en el cas de les esquerres. Curiosament la vegada
amb menys vots aconsegueixen l’Alcaldia M’11 i les seves puntes més altes es
produeixen a les eleccions autonòmiques llevat -indicatiu també- de les
darreres de l’any 21.
La Dreta. Evolució del vots de PP/ C’s/ Vox* en el període 2010-2021.
La tendència és
lleugerament a la baixa amb una dispersió notable degut als moments ja
comentats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada