A mi no em trucaran mai per ser Conseller ni
res semblant. Quan potser era possible mai ho va ser, malgrat alguna informació
desinformada, i ara ja se’m ha passat l’arròs i les ganes. Uff...! quin maldecap.
Encara que alguns a la meva edat estan, o volen continuar estant, en el candeler
i sense manies.
Al rebre una trucada d’aquesta mena el primer
que hauria preguntat fora: “Perquè jo? No n’hi ha de més preparats per el
comès?”. Sempre, en el ben entès, que el que truqués fos dels “meus”. Si no ho
fos, en la meva previsible perplexitat, primer preguntaria: “En quin marc s’ha
de desenvolupar la feina? Objectius, programa, companys, direcció, previsió de
recorregut, ...”. Encara que... si ja no saps quins són els “teus” (no ho has sabut
mai o ho has oblidat) agafes l’ocell al vol i a la cassola. Som-hi!
No, això d’estar al servei del “país”, de la “gent”,
de “les idees”, està molt bé, però cal concretar quin país, quina gent, quines
idees. No s’hi valen qualsevols i parafrasejant a Marx, Groucho, sinó són les
meves en tinc unes altres, les que vulgui vostè.
S’explica que en l’època de la Restauració a
Espanya un cap de Govern que estava a punt de caure l’endemà va cridar a un
personatge per oferir-li el càrrec de ministre. Aquest li va dir: “Escolti,
però si serà per sols un dia!”, i el cap de Govern li va respondre: “Sí, però vostè
serà ex ministre tota la vida”.
No sé si hi ha molta gent que li fa dèria
encara ser alguna cosa, especialment si ja n’has sigut alguna i més si no has
de redimir-te, o rescabalar-te, de res, ans al contrari. Sí, hi ha molts
exemples, alguns no massa reeixits, per cert. Noi, la fal·lera de la presència
pública. Humana. Potser també afrontar un possible ridícul amb les esquenes, o
les galtes, amples.
La condició humana i els camins del Senyor són
inescrutables. Amén.
11 d'octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada