Una transformació de llarg alè.

 

Endreçant estanteries de llibres per veure què en faig, si els conservo o els llenço, m’ha sortit una publicació titulada “Mataró, els perfils de la ciutat”, editada pel El Punt (quan hi havia edició mataronina) amb textos de David Marín i Eva Viñals (et altri) i fotografies de Lluis Serrat (et altri) sota la direcció editorial de Saül Gordillo. És de l’any 2002, fa vint anys.

La guardo per evidents motius sentimentals, nostàlgics. Repasso el seu contingut. Hi ha un capítol que es titula “Una transformació amb vistes” que descriu els projectes per la façana marítima del centre de la ciutat. El subtítol: Quatre torres de 10 plantes. Un edifici de vint pisos. La substitució de les antigues fàbriques i talles per edificis amb vistes al mar. El futur del litoral de la ciutat és ser un altre centre urbà. A la pàgina següent hi ha la imatge de la maqueta de les quatre torres en el sector del Cafè de Mar.

2002. Sí, al poc es van començar les dues primeres però la crisi del 2008 va aturar la seva continuació. Aquest any 2022, vint anys desprès, s’han acabat les altres dues. Algú em va dir que uns detractors del projecte el van qualificar de “els queixals d’en Mas”. L’edifici de vint pisos tot just ara n’estan construint els fonaments. No serà de vint, sinó de vint-i quatre de pisos. La fàbrica Cabot i Barba en part ha estat d’habitatges, en part equipament públic. Les restes del vapor Gordils i Dalmau són una andròmina que resta apuntalada encara en mig de tota la transformació que crec que caldria enderrocar per molta nostàlgia que atresori i col·locar al seu lloc una al·legoria escultòrica. Certament, ha sorgit un altre centre urbà allà

Una transformació de llarg alè, de “largo aliento: durante un lapso largo de tiempo”. Així són les polítiques municipals de transformació urbana. Aquest concepte costa d’acceptar ara, tot és per avui, o per ahir. D’aquí el malestar cívic que com un run run neguiteja al personal al que potser no se li explica, no se li explica prou, o no vol entendre, o no comprèn, que els canvis no són d’avui per demà. Temps enrere es va encunyar l’expressió de “la cultura del caixer automàtic”: posaves la tarja a la ranura, teclejaves la teva clau i sortien els bitllets. Ara amb els petits ordinadors que portem a la butxaca encara anem (van?) més  frisosos i  amb sensació de fretura. Fem un bizum? Mals temps per pensar el futur i somiar-lo. Ens l’han robat, però cal que els del darrera resisteixin, és la seva feina.

27 d’octubre