La dèria de comptar-se tant sí com no va portar a unes rares
eleccions, eleccions plebiscitàries. Certament, era la única manera de poder
fer-ho legalment davant la impossible realització d’un referèndum. Els que
advocaven aquesta solució ho van presentar correctament: una llista única, que
aplegava CDC + ERC + indepes varis amb
caps provincials emblemàtics, amb un senzill programa de transició cap a la
independència en 18 mesos. Res d’analitzar la gestió feta pel Govern sortint,
com hauria estat normal en unes eleccions “normals”, ara no es tractava pas d’això;
res de presentar un cap de llista candidat a presidir, tampoc es tractava d’això;
res de presentar partits polítics amb programes diferenciats, tampoc era això.
Ara era un moviment en marxa que ja havia mesurat la seva força omplint espais
públics i que semblava obeir a una ampla i potser majoritària voluntat popular.
Eren, simplement, els de Junts pel Sí.
El primer obstacle en aquest plantejament va venir de l’independentisme
radical, de la jovenalla cupaire,
que tot i compartint l’objectiu emblemàtic del moviment, va voler mesurar la
seva pròpia força i va anar pel seu compte sense diluir-se. Bé, però, desprès ja els podrem afegir al còmput.
Un cop obertes
les urnes i recomptat el que hi havia dins es va constatar que les
impressions que ja s’havien pronosticat no eren pas desencertades. Hi va haver
una gran participació,
el 77,44%, com mai s’havia donat en unes eleccions d’aquesta mena. Els de Junts pel Sí aplegaven el 39.54% dels
vots (1.620.973) i els de les CUP el
8,20% (336.375), que sumats feien el 47,74% i una mica més de 1.950.000 votants. Per resta, els
que no estaven per aquest història –potser total o parcialment- aplegaven el
52,26%. Era evident: l’objectiu
plebiscitari – de guanyar-lo- no s’havia assolit. Però, a més d’això, el
resultat posava sobre la taula una fractura a la societat catalana que mai s’havia
evidenciat en termes electorals. Si el “procés”
ja s’havia endut per davant l’estructura de partits i opcions polítiques que s’havia
bastit des de la represa democràtica, ara també havia obligat a l’electorat a
definir-se en uns termes que potser mai hauria volgut concretar. La fractura és
política, però també ho és social i geogràfica. Els mapes dels resultats ens ho
mostren fefaentment. Com
es gestiona això? Ja no ens trobem davant d’opinions més o menys
qualificades, de manifestacions al carrer, d’estudis sociològics o d’enquestes
varies. En trobem davant d’uns resultats concrets que diuen el que diuen, no
una altra cosa, i diuen que no hi ha majoria de votants pel Sí, que hi ha unes
fractures socials molt doloroses -que
alguns sempre havíem lluitat per evitar- i que les estructures partidàries han
quedat esventrades. Aquest és el pati, no n’hi ha d’altre. Algú pensa responsabilitzar-se’n ?
Bé, els que ens han portat fins aquí -i no ho oblidem ho han
fet des del Govern de la Generalitat- sembla que estan impertèrrits, pensen
que no ha passat res. Sí, potser una sacsejada o sotragada, però que els
resultats els avalen per continuar amb el “procés”.
Comptant que són una colla de engalipadors, somiatruites, irresponsables i
frívols no és d’estranyar que pensin així. No volen, o poden, reconèixer el seu
fracàs. Dimitir i retirar-se ... , i ara! Seria enfonsar el seu propi projecte,
a més del galdós panorama que deixarien. Però, poden avançar cap a enlloc?
Ara es troben amb el primer escull a superar: a qui
encomanar la direcció del què cal fer a continuació?, sense oblidar l’escull
més gros que els ve darrera: Què cal fer a continuació? De fet tots dos van
entrellaçats. Però el joc parlamentari porta primer a determinar el qui –desprès
d’haver escoltat el què, el què es vol fer- per desprès passar a fer el què.
No hi ha altra possibilitat de que Junts pel Sí assumeixi el qui, són els que tenen més diputats, 62,
però necessiten els 10 de les CUP, l’altra
Sí. Compte, però, sent totes dues propostes independentistes són ben diferents
l’una de l’altra. Els joves, com és natural, més radicals, amb alguna proposta
fins a l’extrem, mentre que els grans més mesurats com correspon. En algunes
coses, aigua i oli. Clar que, encara que arribin a posar-se d’acord d’alguna
manera han de tenir present la legitimitat en la que basar el seu capteniment: no hi ha majoria de vots per
tirar endavant pel dret. No hi ha la mínima, mínima, legitimitat per emprendre aquest camí
de la independència. Llavors? Assistirem a una nova trencadissa en aquest cas
en el camp del secessionisme? Veurem anar fent la viu viu als impulsors del “procés” amb un desgast espectacular de
les expectatives creades als seus electors? Algú d’ells, o de fora, serà capaç
de proposar, i portar a terme, noves línies d’actuació per desempantanar la
situació?
De res de tot això és el que es parla a hores d’ara, al menys
no es veu reflectit als mitjans. Com qui sent ploure, tothom
va impertèrrit a la seva via. Inasequibles
al desaliento, impasible el ademán.
Al retaule d’Issenheim
que es pot veure al Museu Underlinden
a Colmar hi ha aquestes dues
figuretes que fan ofrenes a Sant Antoni Abad, o
del porquet. El de la dreta és un pagès que li porta un porc, el de l’esquerra
és un burgés que li porta un gall.
15 d’octubre, Santa Teresa d’Àvila.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada