El sol es va ponent, la foguera s’apaga, els focus
il·luminen altres objectes. Les imatges que apareixien als fons de la cova, a
la pantalla, desapareixen i quan sortim al carrer se’ns presenta la realitat
tal com és, ni alta ni baixa, ni gran ni petita, amb els seus colors i
textures. És el dur moment d’enfrontar-se, no amb la idíl·lica, o monstruosa,
imatge que l’ombra ens havia produït, sinó amb el que l’ha provocat de veritat.
Sempre ho fem, ens costa mirar els objectes reals cara a
cara. Ens agrada més veure’ls distorsionats, a favor per fer-los més amables
potser del que són, o en contra per prevenir-nos millor del que ens pot
espantar. Difícil llegir a cop calent les coses tal com se’ns presenten quan
s’apaga la il·luminació. No som tant freds i racionals. Llavors, endeguem
explicacions enrevessades, o simplistes, i comencem a caminar amb les nostres
imatges fins que més o menys aviat o tard ens adonem que les coses no són tal
com pensàvem i volíem que fossin. La patacada pot ser forta, o no tant, depèn
de la il·lusió, o el convenciment que hem posat en la nostra equivocada
percepció de la realitat.
Una impressió semblant deuen tenir els diferents actors de
la política catalana aquests dies. Fa dos mesos va aparèixer, emergir, desprès
de temps amagada, una realitat social que la llum projectada ens havia
escatimat. Per molts, o per alguns, no s’avenia amb el que havien venut, o amb
el que somiaven que era. Sembla que no n’hi havia per tant, o pitjor, que no
n’hi havia tant, o tants.
No patiu pas prou. El sol demà tornarà a sortir, a llevant,
més avall, ara els dies ja són molt curts, vés, fins el 20 de desembre. Del foc
en quedaran unes brases que segons com bufi el vent, i si hi posem més llenya,
el revifaran. Potser els focus giraran cap a on estem altra vegada i tornaran a
il·luminar el panorama.
1 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada