1.
Malenconia.
Sempre m’han agradat les pintures de Lucas Cranach el vell. Al
museu
de Colmar hi ha una de les “Malenconies” de les tres conegudes, o
conservades, que va pintar.
Es diu que els esforços inútils porten a la malenconia.
Veure, ja molt des de fora, el panorama polític que arreu tenim és
desesperançador. El que ens mostren els dirigents, els que han de dirigir, és
depriment. Hi ha problemes a resoldre, com sempre.
Són conegudes les solucions possibles, o al menys els camins, que es poden
emprendre. Però es fan l’orni
(es fan el desentès d’una cosa que no els interessa). Com volen generar
confiança? Ara caldrien líders que afrontessin la realitat i diguessin la veritat al poble conduint-lo amb mà ferma. I ara! Però què t’has pensat! El poble ha
d’agafar el seu propi destí! Sí, per estavellar-se.
Tres mesos desprès de les eleccions autonòmiques continuem
amb un Govern en funcions. No hi ha sortida, es vulgui o no. Si in extremis hi ha investidura hi haurà
un Govern inoperant, lligat de peus i mans, en el millor dels casos. Per això,
més val tornar a convocar al poble a les urnes. Però, què se’ls oferirà per que
puguin optar d’una forma diferent del que varen fer no fa pas gaire? Es pretendran mantenir els artefactes que es
varen crear llavors o se’n inventaran de nous, o de vells? Quines cessions
estan tots disposats a fer, si n’estan disposats a fer-ne alguna? No pensarà
tothom pas que cal mantenir les mateixes ofertes que s’han demostrar inviables
amb l’esperança que sigui la ciutadania la que proporcioni, els proporcioni, el
desllorigador?
Pel que fa a les Espanyes, más de lo mismo, que dirien allà. Sí, encara són molt tendres,
tenen pocs dies, els resultats electorals i a més són festes. Poques lectures
es veuen que indiquin que s’ha entès el que han dit els ciutadans. No un a un,
sinó col·lectivament. Tres temes força s’han posat sobre la taula: Mal
funcionament de les institucions, situació econòmica, tensions territorials.
Tots, d’un extrem a l’altre de l’arc parlamentari, ho han vist i el que cal és
donar-hi unes respostes que no poden ser sols les d’uns o els altres. Tots,
tots, han de deixar-se tallar un tros de capa, ja que si cadascú vol mantenir
integra la seva en els tres temes no avançarem cap enlloc. Ningú té majoria per
imposar les seves raons. Potser sí que encara és molt aviat per demanar una
mica de seny, encara estem en temps de baladrejades. Ens menjarem els grans de raïm de Cap d’Any
tenint al davant l’espès pati que ens
espera l’any que ve.
2.
Els immigrants fugitius.
Sempre s’emigra fugint, de la manca de perspectives, de la
gana i la misèria, de les guerres i la violència. Qui sap què hi haurà més
enllà, però segur que quedar-se no és ja
bo. Quatre coses a l’esquena i cap a nous horitzons. És part de la història de
la humanitat, no és pas nou. El que ara ho podem veure en viu i en directe com
és això d’emigrar, d’esdevenir un immigrant. El que se’ns mostra tampoc és nou,
el que passa és que ara ens entra cada dia a casa a través del mitjans
omnipresents, ara és ben conegut.
La gent de Capgròs em
van demanar quina era al meu mode de veure el fet rellevant de l’any que
s’acaba. Aquí la meva resposta.
La crisi dels
refugiats a Europa.
Des de les causes fins a les conseqüències, mostra com a la
Humanitat encara li falta molt per arribar a ser més civilitzada. Avui dia
tenim recursos i mitjans econòmics i tècnics per poder afrontar la resolució del
problema, però no tenim –encara- la necessària voluntat política i social, més
enllà de les paraules, per resoldre’l.
El tema tal com el tenim presentat fins ara és irresoluble i
serà – com ho ha estat sempre- molt conflictiu.
3. França en el cor.
Per començar i acabar l’any, morts civils a
París com a conseqüència d’aquesta guerra difusa en la que des del 2001, l’atemptat de les Torres Bessones, estem immersos vulguem o no
vulguem. De sempre les guerres explícites o difuses han comportat patiments al
poble. Tot avançament, o retirada, comportava destrucció i violència. Ara s’hi
afegeix la imprevisibilitat. Pot haver-hi una acció d’aquesta mena en el lloc i
en el moment més inesperat. Tot prenent un cafè a la terrassa d’un bar o anant
a un concert de música, com temps enrere va ser anant en metro a treballar, o
estant en el mercat tot comprant.
Sempre he tingut una bona estima per la França.
El fet, probablement, que el Germà
Doroteo, al Maristes de Sant Josep, ens fes subscriure al Bayard,
un tebeo francès, quan encara anava amb calça curta i en aquells anys, deu
tenir el seu pes. També, el que estem a tocar i tenim moltes arrels comunes. El
domini, millor o pitjor, de l’idioma, també hi ajuda. Aquest any hi he anat cinc vegades, m’hi sento bé. Al no ser-me llunyà segurament
m’ha impactat més el seu patiment. Però, demà pot passar, de fet ja està
passant, a molts altres indrets del món.
4. Tant mateix la vida continua (i que sigui per
molts anys)
La família creix, bé, creixen els menuts. La
salut es manté i permet continuar pedalant. L’activitat no decau, vés per on, m’han repescat
per una responsabilitat pública,
petita. Tot assumint l’edat i les circumstàncies, Déu ni do, el balanç personal
positiu que puc fer de l’any que s’escola. Tant de bo el vinent pugui repetir,
ara ja no es tracta d’incrementar, el que m’ha deparat el present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada