Els grecs dels 50.

Els grecs dels 50... bé, no cal explicar qui són per si algú ha de llegir encara la novel·la. “Fins aquí hem arribat”, Petros Màrkaris. Tusquets ed. B- 2015.

Aquesta obra és l’epíleg, segons els editors, de la coneguda “Trilogia de la crisi”, les anterior obres de Màrkaris sobre les vicissituds de la vida grega desfermades per la crisi del 2008, protagonitzades pel seu comissari Kostas Kharitos.

Vaig conèixer aquest autor una mica per casualitat arran d’un viatge a Estambul, desprès he seguit la trilogia, fins aquest epíleg. Val a dir que més enllà de la qualitat literària – que no sé valorar- i de les característiques de les novel·les negres que em semblen ben pautades –la família, els àpats, els itineraris per la ciutat, les petites trames secundaries, els companys i superiors de feina, els girs finals sorprenents- el que m’ha agradat més és la contextualització de l’acció en el moment polític que es produeix i l’explicació de la història que porta a aquest moment. Així m’he endinsat, des de la primera obra que vaig llegir, en el que han viscut els grecs en els darrers cent anys i molt especialment en les èpoques més properes i quin són els pòsits que ha anat deixant en la seva societat i la seva gent.

Hi he anat unes quantes vegades a Grècia, la darrera l’any passat, i sempre m’hi he trobat bé i sempre hi tornaria. Atenes, les illes, el Peloponès, ... La seva història i les restes de la seva civilització que és l’inici de la nostra. El Mediterrani.

El que dedueixo de les novel·les d’en Màrkaris és que la seva història més recent, de la Segona Guerra Mundial cap aquí –guerra civil, dictadura, crisi-, els pesa més al grecs que la nostra per exemple. Clar que estem parlant de ficció, de novel·les, i no sé si els politòlegs i els historiadors ens l’explicarien igual. Però sembla que queden a la societat velles ferides mal cicatritzades que encara supuren, els uns, els altres, els nacionalistes, els comunistes, el clientelisme, la corrupció, l’administració, ...

En Màrkaris és força escèptic amb les possibilitats que tenen els grecs per sortir-se’n, això es trasllueix en el seu personatge, aquest policia que ve del món dretà per família però que té amics a l’altra banda. S’ho mira i se’n fa creus del que veu, busca l’ajut del diccionari per desentrellar el significat dels conceptes que intueix i les paraules que els designen.

Diu en Lambros Zisis:

-Al llarg de tots aquests anys, la Khariklia a la seva manera i jo a la meva, no hem fet sinó aprendre.

-Aprendre, ¿què? – li pregunto encuriosit.

-No el que ensenyen a l’escola o a la universitat, sinó aprendre dels clatellots que dóna la vida  -em respon sense immutar-se-. Hem après a cops.

Això posa punt final a la nostra conversa. Baixo cap a la plaça d’Amèrica i allà agafo el tròlei que puja per l’avinguda d’Alexandras per arribar a la feina.

17 de novembre.