El diari El País publicava
ahir un article de tota una pàgina (pag. 20) -cal recordar que estem en ple mes
d’agost- dedicat a les finances municipals. https://elpais.com/economia/2026-08-07/los-municipios-apenas-invirtieron-el-8-de-su-millonario-superavit-el-ano-pasado.html.
Ja és un tema rar de veure a les
notícies davant de l’escàndol
que representa la seva situació arreu del país. Durant els primers anys
de la democràcia local, els darrers de segle passat, l’angoixosa situació de la
hisenda local (municipis, diputacions, et all) era per la penúria amb la
que tenia que afrontar la reconstrucció -moltes vegades la construcció- de les
poblacions abandonades per les raneres del franquisme. Ara el problema, reitero
escandalós, és el contrari: les normes implantades de la crisi del 2008,
Montoro 2012, continuen vigents encotillant a les Corporacions locals i
provocant una delirant situació
de “milionari superàvit” (sic) en un moment econòmic completament diferent
al que va provocar-les i amb unes necessitats socials evidents que les administracions
locals són les més adequades per afrontar.
El que m’ha cridat més l’atenció
de tot l’article, llarg i documentat article, és la inexistència de la veu de
les organitzacions municipalistes, començant evidentment per la F.E.M.P. (Federació Española de Municipios y Provincias).
¿El periodistes no consideren necessari demanar la seva opinió? ¿Tan
irrellevant s’ha convertit el municipalisme per què no se li senti la seva veu?
¿Tant mesells són els electes locals que estan muts?
¿Des de quan reduir el deute
públic local a la irrellevància, com es pretén, és un signe de bona
administració quan hi ha forats immensos en el que hauria de ser el quefer de
les administracions locals? ¿Des de quan, i fins quan, la tan reclamada -temps
enrere- autonomia local en matèria de gestió dels seus interessos ha d’estar encotillada
per estúpides normatives que sols posen de manifest el desinterès de les
organitzacions polítiques en l’administració local? ¿Per què s’augmenten, allà
on s’augmenten, cada any els imports dels impostos i les taxes locals si no es
poden després gastar?
Em va tocar de rebot ser el
portaveu del Grup Parlamentari Socialista al Congrés del Diputats en el debat
del pressupost del 2008. Era l’any anterior, any encara de vaques grasses en aparença
com es va veure després. D’un dia a l’altre vaig haver d’intervenir en una compareixença
del Secretari d’Estat d’Hisenda on ens va anunciar que la recaptació anava com
un “tiro”, els sortien els ingressos per les orelles. Alguna cosa sabia
de la Hisenda pública de la meva anterior etapa política i no em va semblar
gaire adequada la seva explicació. Li vaig etzibar -fet que no va agradar gens
als meus correligionaris- que si hi havia tants ingressos o que se’ns expliqués
en què es podien gastar (sempre hi ha necessitats públiques per atendre), o que
es reduís la càrrega fiscal sobre la ciutadania. Després va venir el que va
venir, el desastre de la crisis del 2008 i les seves conseqüències que encara
estem pagant, especialment des del punt de vista de la confiança en la política
i els polítics.
Ara els Alcaldes no tenen problemes
d’hisenda, van granats, paguen al comptat, tenen quantiosos romanents als bancs,
anuncien cofois que tenen superàvit -no expliquen que obligat- i a tothom li
sembla bé. Mentre tant el manteniment del patrimoni comú, la creixent
necessitat d’atenció social, la cura del medi ambient i l’adaptació a les noves
tecnologies es va esllenguint, o no son ateses com cal, sense que ningú, sembla, s’esveri. A mi em sembla
molt malament, potser és que soc d’un altre temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada