Las habichuelas.

 

En el llibre autobiogràfic d’en Peridis (José Mª Pérez González): “El tesoro del Convento Caído”, ed. Planeta (Espasa), B-2025, surten moltes vegades las habichuelas, les mongetes. És el record de l’autor de quan acompanyava a la seva mare plantant-les als horts del convent llavors abandonat de Santa Maria la Real a Aguilar de Campoo. Fins hi tot en dibuixa el record a la portada.

 

Ja és gran, nascut a l’any 41 del segle passat al costat nord de la serralada cantàbrica, lebaniego. De ben petit la seva família passa a l’altra banda, a Aguilar i es converteix en palentí, de la muntanya palentina. Juga entre les ruïnes abandonades de la gran abadia dels premonstratencs que esdevé l’obra cabdal de la seva vida. Arquitecte, ninotaire, escriptor, activista del romànic i de moltes altres coses, podem dir que el que es trasllueix en les pàgines de l’obra comentada és que és un complert ciutadà. No és pas un polític, però ha fet molta política.

“..., porque ha sido el Convento Caído el que me ha hecho crecer a mí, dándome a comer los frutos de su huerta y dándome a beber el agua del arroyo. Y si es cierto que   <<la patria del hombre es su infancia>>, mi patria, a lo largo de toda mi vida, ha sido el monasterio de Santa María del Real, porque, sin darme cuenta, su claustro, su iglesia, el arroyo con sus cangrejos y el refectorio con moras y frambuesas me entraron por todos los poros del cuerpo y me inocularon la vocación de la arquitectura. Y ahora, ya con el pie en el estribo, he sentido la necesidad de contar la aventura de mi vida… con el monasterio como amigo perpetuo y como protagonista en la realidad, de los sueños y las sombras de la vida.”

M’ha agradat que traduís  “la España vacía”, o ”vaciada” com s’empatollen a dir-ne ara, per la España deshabitada que és un significant millor del concepte. Com supera la burocràcia administrativa, com proposa solucions davant de problemes, com sap decantar-se quan ja toca. Com viu, alegries i penes, la família, els parents i els amics.

Com diu el seu mestre i mentor  García Guinea en El Santoral del chozo:

 “Hay luces de juventud que, como estrellas fugaces, tienen un resplandor tan corto, pero tan intenso que vale la pena revivirlas y añorar-las cuando seca las hojas el otoño”.

Moltes dedicatòries al començar i mols agraïments a l’acabar, normal, és tota una vida.

Ah, la primera cita que obra el llibre és d’en José Luis Sampedro (un altre homenot que diria en Pla):

- ¡Ay, don José Luis! ¡Mi vida es una novela!

-Pues, ¡escríbala, escríbala, señora!

M’han quedat moltes ganes d’anar a passar uns dies a l’hostal del “Convento Caído” i fer un recorregut pel romànic de la muntanya palentina. A veure si ho podem fer l’any que ve fora de temporada, a la primavera.

 

14 d’agost.