Inquiet i preocupat.

 

Soc del grup de persones que hem viscut amb plenitud personal i política els anys de la democràcia espanyola després de la Dictadura franquista. Hem estat, alguns en diverses mesures, protagonistes, participants i/o senzillament assistents dels temps més benèvols que s’han pogut donar en la nostra història com a col·lectivitat. Ara, com molta altra gent, estic inquiet i preocupat. La deriva de judicialització de la política espanyola em porta neguit. Tenim present què ha comportat això en altres indrets.

Sabem que la democràcia és un instrument de govern de la comunitat que es va construint cada dia, que no és un sistema ni acabat ni tancat. Que ha de tenir en compte l’evolució de la societat i que els seus principis son incomparablement millors que els d’altres sistemes polítics que potser tenen algun aspecte aparentment avantatjós però molts inconvenient no desitjats.

Sabem també de la condició humana. Ningú, per molt que ho pretengui, és perfecte. Tots podem tenir errades, fins i tot fer malifetes, amb molta consciència o sense adonar-nos. Que ens hem dotat de sistemes i institucions per corregir-nos, tot adreçant-nos o indicant-nos el camí correcte. Per això creiem en els serveis de l’ordre i en els judicials havent-los retornat un reconeixement que havien perdut. Per determinar el recte procedir s’elaboren les normatives corresponents a les múltiples variants que es poden donar en els comportaments humans. Son els legisladors i els executors, escollits pels procediments adequats i lliures, els que fan aquestes normatives: lleis i reglaments. Estem d’acord en que la interpretació de l’aplicació de les normes les facin els jutges, no pot ser d’altra manera.

Diem que la democràcia es va construint dia a dia i adaptant-se als moments, els temps i els espais.  Els que la construïm, els ciutadans i ciutadanes i les nostres institucions no som perfectes, ho pretenem, i així amb proves i errades anem avançant. No creiem en certeses immutables ni en comportaments perfectes, de ningú.

Però ara veiem estendre’s pel món pensaments i comportaments que neguen aquests principis i que de formes diverses els volen erosionar i fer decaure a través de mitjans subrepticis o plenament explícits. No amb eines militars, com s’estilava en altres temps, sinó amb les mateixes eines del sistema o eines noves que els avenços tecnològics han propiciat. Subvertint completament els principis de les forces de l’ordre, de la judicatura, dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials i de la informació es busca posar en qüestió directament persones, organismes o institucions que han sorgit i estan actuant a partir de la lliure voluntat de la ciutadania. Que cal actuar sobre conductes i comportaments impropis, cert, cal fer-ho. Anar a buscar de la forma que sigui les errades o malifetes, certes o preteses, de sols una part dels protagonistes públics amb diferents vares de mesurar, tant pel que es busca com els que es troba, empastifant-ho tot sense commiseració, sense tenir espera en els procediments i temps establerts, o millor dit retorçant-los al màxim, creiem que és un desori i una injustícia.

No creiem en la crispació, volem la convivència. No estem per la confrontació entre diferents, estem pel diàleg assossegat entre iguals. No volem la polarització sinó la concòrdia.

Les societats partides o imposades son de mal record en la història de la Humanitat, no volem recórrer  o tornar a recórrer aquell camí.

Cal dir-ho, cal deixar-ho dit.

Passantia de Felip Ros (5 de gener de 1567) extreta de publicació “Breu Noticia dels llibres de Passanties conservats al Museu d’història de la Ciutat”, de Manuel Trallero. Edició de l’Ajuntament de Barcelona per la felicitació de l’alcalde Pasqual Maragall el Nadal de 1988.

10 de juny.