___________________________________________________________________________________
Sota els
ombús, mirant la mar.
Les idees són molt fàcils de
venir, de pensar, d’expressar-les, però –a vegades, massa vegades- és més
difícil i costós posar-les a la pràctica.
“Sota els ombús, mirant la mar”,
és una proposta d’erigir un record a la memòria del periodista i cronista
mataroní Manuel Cuyàs Gibert,
traspassat no fa gaire dolorosament pels que l’apreciàvem i pels que
l’estimaven, en forma d’una escultura de
la seva figura assentat a un dels clàssics bancs de travesses de fusta a
l’ombra dels arbres del Passeig Marítim de Mataró, davant de les cases del
Callao.
Els ombús són uns arbres
importats de les Amèriques fa molts anys a les nostres terres. El seu nom més científic és el de Pytulaques,
encara que la traducció col·loquial d’ombús –paraula guaraní- al català és el
de bellaombra. És el símbol de l’Uruguai, de l’Argentina i de la cultura dels
gautxos. L’avi pirata.
En Manuel li agradava el mar, el “marc”
a Mataró, i gaudia de la seva platja. La mar és la Mediterrània, més enllà del
concepte geogràfic. És el mar i el que l’envolta no només físicament sinó també
culturalment, són els seus pobles –en l’ample accepció de la paraula-, la seva
gent, és la seva cultura, costums, menges, festes, història i tradicions.
Més enllà de la línia de l’horitzó,
que a pet d’ones potser no arriba més enllà de la boia, sabem que aniríem fins
a Menorca. Però mentre tant, -mirant si les ones trenquen amb menys o més
empenta, si avui l’aigua és més transparent, tèrbola o bruta, si hi ha sirenes
i dofins que s’atreveixen a ficar-s’hi a qualsevol data, si les sargantanes
surten del cau i fan bronzo a la sorra per estar més boniques, si les iaies i
els avis van caminant a ran d’aigua per alleugerir la circulació sanguínia-,
podríem anar a assentar-nos una estona acompanyant
el record d’una persona que es va estimar la seva ciutat, el seu mar, el seu
país, la seva gent.
Mirant la mar, sota els ombús.
Posem-nos-hi a fer realitat aquest idea, que no sols sigui un somni, sinó que
esdevingui una realitat. No sé pas si serà difícil d’aconseguir, però valdrà la
pena intentar-ho. Si ho aconseguim serà fabulós.
Mataró, 17 de novembre de 2020.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada