Sembla que algú va sentir que li trepitjava
l’ull de poll, o potser és que tenen la pell molt fina. M’ha arribat algun
comentari sobre el que els ha semblat dins l’administració municipal el
contingut de la meva entrada de fa uns dies posant un nimi exemple de com a
vegades -poques o moltes- funciona l’administració pública.
https://magrinyar.blogspot.com/2026/05/sobre-el-funcionament-de-ladministracio.html
El corporativisme de qualsevol
organització, entitat, empresa, institució, fa que davant alguna crítica al seu
funcionament la reacció més immediata sigui la de tancar files i rebutjar-la.
En el cas que vaig comentar no feia falta. Es tractava d’un assumpte llunyà en
el temps (ja vaig exposar que el funcionari al·ludit feia molt que estava jubilat),
cal també dir -que llavors no ho vaig fer- que ha estat una de les poques vegades
que he utilitzat el meu antic càrrec del que soc fora ja fa més de 22 anys i
que de l’actual administració municipal, lògicament pel temps transcorregut,
pràcticament no conec a quasi bé a persona. Per tant, que no és necessari que
algú aixequi suspicàcies abans d’hora, el fet es probablement irrepetible.
Prescripció preventiva pels que els ha fet mal de ventre: Alka-Selzer.
Malgrat tot, a totes les
administracions públiques, com a Galícia les meigas, “de haberlas
haylas”.
Em van fer arribar el llibre de Rafael
Méndez, “Los
dueños del Estado”, ed. Península, B-2026, acabat de sortir. L’autor és
un periodista -que ha passar per alguns dels mitjans prestigiosos del panorama mediàtic
espanyol- que s’ha dedicat a esbrinar (investigar?) sobre el funcionaris més “llestos”
del Estat, aquells que conformen els cossos més selectes: L’advocacia de l’Estat,
els inspectors fiscals, els lletrats de Congrés, els del Consell d’Estat,... i
com van i venen, com compatibilitzen la seva feina amb d’altres de privades,
com munten despatxos professionals, com es relacionen, com condicionen
obertament o subreptíciament les decisions polítiques. Nom il·lustres, molts
amb cognoms ( i també noms) dobles,
parenteles, sagues,... per sobre de la “melée” dels polítics
sobrevinguts o sortits de les pròpies “castes”. Costa arribar-hi, les
oposicions són molt dures, però un cop superades -amb o sense ajut del tribunal
qualificador- has fet el cim. Bé, a poca edat, abans dels trenta anys, ja ets
dalt i no hi ha gaire alçada més que pujar a menys que..., sí, a menys que t’obris
nous camins aprofitant les dreceres i tresqueres possibles que hi ha defensades
per aquests cossos com gat panxa enlaire. Ho vaig veure i viure en directe quan el llavors
Ministre d’Indústria José Montilla va decidir descentralitzar la
Comissió Nacional del Mercat de les Telecomunicacions a Barcelona.
La sèrie televisiva “Celeste”
retrata d’una forma “pel·liculera” la feina d’una inspectora d’Hisenda
intentant demostrar el frau fiscal d’una coneguda estrella mediàtica. Ella, la
inspectora d’Hisenda, era la número 2 de la seva promoció. L’advocat defensor
de la cantant és el que va ser el número 1. Ja està tot dit, el que li munta la
declaració d’hisenda s’ha passat al “lado oscuro”, sap tots els punts
flacs i les escletxes de l’administració. El llibre ressenyat abans està ple d’exemples
semblants.
Aquesta és una petita part del
que es coneix com a “Deep
State”, l’Estat profund, que té molts més tentacles en totes les
branques de les administracions públiques. No us penseu pas que això sols és
dona a “Madriz”. Allà es dona molt ja que hi ha major
concentració dels nivells superiors i últims de l’Estat, però als altres
nivells administratius (que també son Estat, però menys) també es dona.
Benvinguts a la realitat del món.
Per cert, quina coincidència,
aquests dies es celebra a Mataró, al Tecnocampus, el tercer Congrés Català de Gestió Pública.
Fa temps que estic allunyat d’aquests temes, encara que pel que veig..., no sé
si parlaran d’aquestes coses o continuaran a “Alicia
en terra de meravelles”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada