Fa pocs dies vaig sentir al professor Antón Costas parlar dels “trade off”. Va ser en el diàleg amb Natalia Fabra organitzat per la Fundació Ernest Lluch:
Sóc de l’ofici d’ambdós, encara que en sé molt
poques coses i em va sonar a un concepte nou.
“Un trade-off
se refiere a una situación en la cual para acercarse a alcanzar un objetivo se
debe sacrificar otro. En otras palabras, cuando las personas o las sociedades
afrontan a un trade-off, significa que hay dos o más objetivos en conflicto y
no se pueden cumplir simultáneamente. Cualquier progreso hacia uno de los
objetivos es (al menos parcialmente) compensado por un deterioro de las
posibilidades de alcanzar otro objetivo.”
https://inomics.com/es/terms/trade-off-1499847
Ahir, al suplement Negocios de El
País, Antón Costas posava per escrit algunes de les reflexions que
va exposar en aquell diàleg: https://elpais.com/economia/negocios/2023-11-05/la-gobernanza-europea-segun-san-agustin.html
i vaig poder captar millor el concepte de “trade off” tal com el va
exposar en aquell diàleg.
Sí, és un concepte pel que sempre, sense saber-ne el nom concret, m’ha ocupat i preocupat. Quan per aconseguir la consecució d’un objectiu s’han de sacrificar l’obtenció -o el manteniment- d’altres. El dilema a nivell individual és de resolució personal. El resultat depèn d’un mateix i les conseqüències ja te les trobaràs. El problema és quan el dilema és col·lectiu i cal prendre decisions sobre el mateix. Primer cal que qui ha de prendre la decisió, qui fa política, ha de estar ben informat i ha de tenir els mínims coneixements per saber comprendre i discernir amb unes idees -les seves o les dels seus- clares. Segon, ha de ser valent -no pusil·lànime- a l’hora de prendre la decisió. Tercer, ha de poder-ho fer.
Si lo
primer és possible, no vol dir probable, el segon, en el món d’avui, no és
corrent i el tercer, amb la fragmentació d’opinió existent és difícil. La pressió sobre la pressa de decisions
és molt forta, hi ha molts interessos al sobre -legítims o espuris- i hi ha
molts mitjans -clars o tèrbols- per incidir-hi. Els interessos corporativistes
de tota mena tenen una gran incidència en la pressa de decisions en les societats
contemporànies. De fet, d’interessos corporativistes n’hi ha hagut sempre,
encara que potser abans podien (metafòricament, o no) tallar-se caps més fàcilment
que ara.
En l’article esmentat, es posen dos exemples
de “trade off” que són de gran actualitat: “nos
enfrentamos a otros trade-off como el que existe entre descarbonización rápida
versus seguridad económica, o entre digitalización orientada a sustituir empleo
versus a mejorar la empleabilidad de los trabajadores.”
Evidentment, sols a tall d’exemple: descarbonització i mobilitat,
mobilitat i turisme, turisme i creixement, ... En les societats avançades (riques)
els objectius són múltiples i contradictoris, a més si són societats democràtiques
la defensa de cada un d’aquest objectius també ho és de múltiple i contradictòria.
Crec que la majoria de la gent està pel que
diu Sant Agustí en les seves Confesions: “Senyor,
concediu-me la castedat, però no ara mateix.”
Quan jo vaig estudiar el terme a tenir present era “take
off”, enlairament, alçar el creixement. El màxim que s’arribava a discernir
era entre els “cañones” o “mantequilla” de les primeres lliçons
del llibre del Samuelson
“Curso de economia moderna”. Ara, rics com som, paradoxalment, tot és
prioritari, el que vol dir que res és prioritari. Per això en lloc de “take
off”, ja aconseguit, hem de pensar en termes de “trade off”. En
paraules corrents, en terme d’alternatives. Tot no pot ser, som rics (i rucs)
però encara no som déus.
6 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada