Una mica la casualitat m’ha portat a conèixer “L’estranya desfeta”, l’obra de
l’historiador francès Marc Bloch que
va escriure en calent desprès de la ràpida desfeta de l’exercit francès a poc
de començar la II Guerra Mundial tant bon punt els exèrcits alemanys van envair
França a la primavera de 1940.
En Pep Illa s’hi
havia referit de passada en les sessions que vàrem fer sobre la Gran Guerra la
tardor passada al Foment i pocs dies desprès m’hi vaig topar a una llibreria de
Barcelona en una edició de butxaca recent, del setembre de l’any passat, i
la vaig adquirir. Ed. Crítica, B-2014.
Marc Bloch va
lluitar a les dues grans guerres, la primera com a combatent al front i la
segona com a capità de la reserva a unes oficines de l’Estat major d’un cos
d’exèrcit, i en acabar, desmobilitzat, va escriure de seguida la seva impressió
del que havia vist i viscut. Va saber amb certesa retratar les causes profundes
de la derrota en l’actitud dels alts comandaments militars i de tota
l’organització armada i, més enllà, de la societat francesa de la que sorgia.
La seva actitud en aquell moment no es va quedar en el relat dels fets sinó que
es va involucrar fins el coll en la Resistència fet que li comportaria la mort
afusellat desprès de ser torturat pels alemanys el 1944.
Moltes de les descripcions de les causes de fons que fa de
l’estranya desfeta m’han semblat que podrien repetir-se a d’altres
esdeveniments posterior més recents, especialment la derrota del gruix dels
moviments socials progressistes de govern: partits d’esquerres, organitzacions
sindicals, moviments de masses, ... El pensament anquilosat respecte a com
actuar en una societat que ha canviat radicalment i amb uns adversaris que
s’han adaptat millor als temps actuals i que són molt i més atrevits,
segurament explica el retrocés de moltes de les conquestes que pensàvem que ja
sèrie immutables de les condicions de vida de les classes subalternes i que
veiem com s’ensorren davant als nostres ulls amb gran facilitat.
De la Història sempre
se’n poden extreure lliçons. El text que segueix correspon a la darrera pàgina
de l’obra.
10 de febrer.
1 comentari:
Una bona trasposició de les reflexions d'en Marc Bloch. Alhora que també és un crit d'atenció als científics que no surten dels laboratoris ni de les aules o departaments universitaris per por de contaminar-se amb les realitats que no s'adapten als models que han dissenyat, normalment molt ben finançats.
Pep Illa
Publica un comentari a l'entrada