Demà comença la dotzena campanya electoral per renovar el mandat ciutadà a les corporacions locals. Ja són 44 anys els que fa que estem governats per les decisions que prenem al dipositar, o no, un vot determinat a les urnes disposades pel darrer diumenge de maig de cada quatre anys.
Els nostres pobles i ciutats, també els altres
espais governats per electes locals, no tenen res a veure amb els que ens va
deixar la Dictadura. De fet, ja hi ha dues generacions que no la van conèixer i
potser alguna que ja ni la recorda. Viure de la nostàlgia i de remoure el
passat, que sempre ha estat pitjor que el present, al menys en els darrers
temps, no té sentit. És el que ens planteja el futur el que ens ha de moure, i
ens planteja moltes coses. Per pensar-hi.
En els resultats d’aquesta contesa veurem quin
és el pòsit que ha deixat els fets polítics més rellevants a casa nostra del
segon decenni del segle: la “nova política”, i el “procés”. Però també quins
llots està deixant la característica política més rellevant del que portem de
segle: l’antipolítica, el descrèdit polític, forçat i poc combatut, que s’està
estenent per arreu del nostre món.
Són eleccions locals i potser els resultats podran
ser interpretats de moltes maneres, no totes s’ajustaran exactament a aquesta
presumpció de veure quines mares hi ha al fons de les botes. El percentatge de
participació; si és general o més a alguns o a alguns altres; els lideratges o
la seva falta; els grups d’edat que seran més o menys proclius a una cosa o a
la contraria.
Però com a ciutadans quan se’ns facilita que
expressem democràticament el nostre parer no podem renunciar a manifestar-lo. Del
sumatori dels parers en sortirà qui i com -tant important com el qui- governarà les nostres col·lectivitats més
immediates els propers anys. Tota comunitat requereix qui la dirigeixi, qui s’encarregui
de resoldre els seus problemes, qui la representi, qui li plantegi el seu
futur.
Ara fa quaranta anys, en aquests dies, vaig
veure amb sorpresa la meva cara en la primera campanya personalitzada que hi va
haver. Després de l’arrencada del 79,
havent entrat ja en els Ajuntaments, vam agafar el timó amb l’anuència
ciutadana gent corrent que era ben jove. “Perquè guanyi Mataró”.
Avui, des de la distància i l’edat, penso que
cal que Mataró i tots els indrets continuïn guanyant. Les tasques, els reptes,
els neguits, són ja -sortosament- uns altres, però cal que la política no
defalleixi en l’objectiu necessari i molt noble de ser útils a la seva col·lectivitat
amb el màxim recolzament de la ciutadania.
Pot semblar utòpic en aquests temps tan
esquerps, però això és un cant a la política.
11 de maig.
Addenda: com a recordatori,
https://magrinyar.blogspot.com/2023/03/perspectives-electorals-primer-refer.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada