Un cant a la política.

Demà comença la dotzena campanya electoral per renovar el mandat ciutadà a les corporacions locals. Ja són 44 anys els que fa que estem governats per les decisions que prenem al dipositar, o no, un vot determinat a les urnes disposades pel darrer diumenge de maig de cada quatre anys.

Els nostres pobles i ciutats, també els altres espais governats per electes locals, no tenen res a veure amb els que ens va deixar la Dictadura. De fet, ja hi ha dues generacions que no la van conèixer i potser alguna que ja ni la recorda. Viure de la nostàlgia i de remoure el passat, que sempre ha estat pitjor que el present, al menys en els darrers temps, no té sentit. És el que ens planteja el futur el que ens ha de moure, i ens planteja moltes coses. Per pensar-hi.

En els resultats d’aquesta contesa veurem quin és el pòsit que ha deixat els fets polítics més rellevants a casa nostra del segon decenni del segle: la “nova política”, i el “procés”. Però també quins llots està deixant la característica política més rellevant del que portem de segle: l’antipolítica, el descrèdit polític, forçat i poc combatut, que s’està estenent per arreu del nostre món.

Són eleccions locals i potser els resultats podran ser interpretats de moltes maneres, no totes s’ajustaran exactament a aquesta presumpció de veure quines mares hi ha al fons de les botes. El percentatge de participació; si és general o més a alguns o a alguns altres; els lideratges o la seva falta; els grups d’edat que seran més o menys proclius a una cosa o a la contraria.

Però com a ciutadans quan se’ns facilita que expressem democràticament el nostre parer no podem renunciar a manifestar-lo. Del sumatori dels parers en sortirà qui i com -tant important com el qui- governarà les nostres col·lectivitats més immediates els propers anys. Tota comunitat requereix qui la dirigeixi, qui s’encarregui de resoldre els seus problemes, qui la representi, qui li plantegi el seu futur.

Ara fa quaranta anys, en aquests dies, vaig veure amb sorpresa la meva cara en la primera campanya personalitzada que hi va haver.  Després de l’arrencada del 79, havent entrat ja en els Ajuntaments, vam agafar el timó amb l’anuència ciutadana gent corrent que era ben jove. “Perquè guanyi Mataró”.

Avui, des de la distància i l’edat, penso que cal que Mataró i tots els indrets continuïn guanyant. Les tasques, els reptes, els neguits, són ja -sortosament- uns altres, però cal que la política no defalleixi en l’objectiu necessari i molt noble de ser útils a la seva col·lectivitat amb el màxim recolzament de la ciutadania.

Pot semblar utòpic en aquests temps tan esquerps, però això és un cant a la política.

11 de maig.

Addenda: com a recordatori, 

https://magrinyar.blogspot.com/2023/03/perspectives-electorals-primer-refer.html