A la primavera del
2018 una moció de censura impulsada pels socialistes i recolzada per nou
formacions polítiques més provoca la caiguda del govern del PP presidit per Mariano
Rajoy. La causa de la presentació de la moció fou el coneixement de la sentència
dels cas
Gurtel que implicava plenament al PP en casos de corrupció. La
imatge que queda per la història és la bossa de la vicepresidenta Soraya
Sáez de Santamaria ocupant l’escó del President que anava a ser rellevat, a
tall de boxejador noquejat que tira la tovallola.
Un Govern sortit
d’aquelles circumstància no tenia gaire recorregut. Pedro Sánchez no
aconsegueix fer aprovar un pressupost pel 2019 i en febrer d’aquell any convoca
eleccions generals. Les guanya el PSOE amb 123 diputats, però els
resultats de C’s, en vots i en escons, els porten a pensar que estan a
punt de sobrepassar un PP enfonsat i no accepten un govern de coalició
amb els socialistes que hauria tingut una còmoda majoria parlamentaria. Al no
haver-hi alternativa, Pedro Sánchez torna a convocar eleccions pel
novembre. Era la segona vegada que en democràcia no es podia constituir un
govern amb els resultats electorals produïts. El 2015, el PP va viure un
procés semblant que va portar a unes noves eleccions el 2016.
Els resultats
d’aquesta repetició electoral del 2019 comporten un ensorrament de C’s
que inicia el camí de la seva desaparició de l’escena política que es produirà
definitivament el 2023 i una forta pujada de VOX que representa la seva
consolidació. Es forma un govern de coalició amb Podemos minoritari,
però sense possible alternativa, recolzat parlamentàriament per un conjunt
heterogeni d’opcions locals i diverses. Tensions intergovernamentals provocades
per temes que potser haurien de ser menors no ajuden gens al seu recorregut,
hi ha socis governamentals i parlamentaris amb poc bagatge polític i molta
ideologia al cap.
Passades dels
festes nadalenques, a començaments de l’any 2020, es constitueix i comença a
caminar un nou govern. Les vicissituds polítiques que ha passat el país des de
les eleccions del 2015 fins aquell moment -quatre eleccions generals, moció de
censura, pujades i davallades de líders dels partits polítics (Sánchez, Rajoy,
Casado, Feijóo, Iglesias, Díaz, Rivera, Arrimadas, Abascal, Puigdemont),
“procés” a Catalunya amb conseqüències de presó i fugides judicials, debilitats
parlamentaries- configuren un panorama totalment allunyat de la necessària
estabilitat institucional que hauria de regir un sistema democràtic. Encara que
aquest fet no és exclusiu de casa nostra, es dona arreu i en sistemes polítics
que en teoria estan més assentats que el nostre. La deslegitimació de les
institucions fa gangrena. Les eleccions locals i autonòmiques del 2023 indiquen
un canvi de vents atiats per uns estils barroers de fer política que ja fa un
temps que els veiem a altres contrades.
I tornen a aparèixer
“cignes negres” en els nostres horitzons després dels del 2004 i 2008. A
començaments de març del 2020, el primer: la OMS
declara la existència de la pandèmia del COVID-19. El 14 de març, a dos
mesos de prendre possessió, el govern Sánchez declara l’estat d’alarma.
Al cap de dos anys, el segon cigne: Rússia envaeix Ucraïna i posa
potes enlaire el tauler polític europeu i l’economia mundial. Per entre mig, al
començar la tardor del 2021 es produeix l’erupció del volcà de l’illa de La
Palma, si no voleu caldo, tres tasses. També per entre mig es va apaivagant, no
sense tensions, el “procés”.
Les reflexions
saberudes que es van fer quan la pandèmia han resultat errades i molt
voluntaristes. En sortirem millor! Després, amb el volcà, tot va ser
suport. Amb la guerra a les portes de casa, o és ben lluny?, preocupació. Amb la
inflació desconeguda des de feia uns anys, la controlarem, com així ha estat.
Potser sí, però em sembla que no. Els resultats d’unes eleccions
autonòmiques avançades a la Comunitat de Madrid són eloqüents i potser ens
haurien d’haver ensenyat una altra cosa. Les dades de l’economia van molt bé,
però ¿són fermes o estan assentades en arenys? Les enquestes ens diuen que a la
gent -en general- li va bé, però aquesta mateixa gent creu que al conjunt no li
està anant bé. Quina contradicció, no?
Davant de la
incertesa del futur, si és que encara n’hi pot haver de futur, igual la
ciutadania, d’aquí i de fora, s’ha encapsulat en un “Carpe Diem”: viure
el present, viure el dia. Potser demà, quasi bé segur, podem tornar a tenir una
altra pandèmia, sense saber si n’haurem aprés de l’anterior, o que no ens
serveixi de res el que hem aprés. La guerra encetada pel país més extens del
món i dipositari d’un dels més grans arsenals d’armes nuclears ves a saber en
què pot derivar, ¿en que volem tots pels aires? El descontrol, o la manca de
control, de l’economia capitalista pot
tornar a portar-nos al que ja vam viure amb la crisi del 2008 (un altre “cigne
negre”)? Els evidents desgavells climàtics que hem provocat i que sembla que
pocs volen arreglar, on conduiran? Afegim-hi el desenvolupament de la revolució
digital en les seves conseqüències sobre el treball i l’imparable afany
d’amples capes de la població mundial per millorar la seva existència desplaçant-se
cap allà on tinguin més bones perspectives, amb la consegüent reacció dels que
veuen i pensen que el seu estatuts tradicional (de fa quatre dies) és amenaçat.
Aquesta reacció, reacció
defensiva, de viure el present sense cap esperança de futur que atorgaven les
religions i les ideologies ¿què comporta? Malgrat les crides i esforços vehements
de governs, institucions, organismes, grups organitzats o espontanis, que
criden per mirar amb confiança l’esdevenidor, els ciutadans, o una ample majoria d’ells, manifesten la
seva incredulitat, passant d’elles i vivint apassionadament el present.
Demà, ..., “que me quiten lo bailao”. Ves a saber com serà aquest demà,
segurament -pensen- pitjor que l’avui. Si algun ximple perd el control, o si no
sabem què més pot passar, potser no n’hi haurà de demà. Per tant, a viure a “tope”,
tot això que ens
emportarem quan se’n enduguin per endavant.
¿És una visió molt
o massa pessimista aquesta? És el que em sembla anant pel carrer i mirant què passa. Potser l’edat -l’experiència-, els meus pocs coneixements -la ignorància-,
o les meves ulleres de miop -hi veig curt-, m’ho fan veure equivocadament així.
Això té traducció
política? Evident. Hi ha, no és nou d’ara ni d’aquí, qui ho explota tant com
pot. El comú?, ja s’apanyaran. Però, i si hi ets tu?, ja m’espavilaré. Les
crides al seny donen poc rendiment polític i molt menys econòmic, cal consumir
de tot i força (els que ho puguin fer). Estalviar, per a què? Les taules de la
Llei eren d’altres temps, de quan hi havia, o es buscava, una esperança i era
col·lectiva. Ara es tracta de fer barques de Noé per cadascú. Salvis qui pugui,
i merda pels que quedin!
18 de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada