Formatge Idiazabal.

 

En un suplement de viatges del diari hi surt un reportatge de formatges que cal tenir en compte de diversos indrets de la geografia espanyola. El primer va de l’Idiazabal, coneguda especialitat del País Basc i Navarra. Es fa amb la llet de les ovelles “latxas”, caracteritzades per la llana que els penja fins a terra en tirabuixons. Hi ha l’adreça d’una formatgeria (Basterra Anaiak) que està a tocar d’allà on ens hostatgem, al poble de Goiure-Ondona. L’anem a veure: diu el reportatge que ensenyen com són les ovelles, com es mouen i que hi ha visites guiades amb un telèfon per concretar-les.

Decepció, el reportatge potser es va fer fa un temps i ara sols hi ha la venda del formatge i la visita des de fora de la quadra del costat on hi tenen ovelles. El Sr. Mikel Basterra ens atén en una botigueta minúscula  que amb el seu germà, tots dos ja grans, porten la formatgeria artesanal. No, lo de les visites guiades ja no ho fan i sols venen el seu formatge sencer, mig o a quarts. Evidentment en comprem, i ens explica com els hi va. “Hoy es dia de catalanes”, ens diu.

Temps enrere, en el poble (avui uns 60 habitants) eren 22 els artesans que feien formatge, ara sols en queden quatre, grans i amb seriosos problemes de continuïtat. Té un fill que és enginyer i un altre que no sap si agafarà el “negoci”. La llana de les ovelles, malgrat la seva originalitat, és molt dolenta i pràcticament ja no la vol ningú. El consum de la carn d’ovella, llevat de les costelles, és molt poc apreciat, per no dir que quasi rebutjat. La llet amb la que fan el formatge, dóna pel que dóna. Aquest és un món ramader que d’aquesta forma tradicional s’acaba. Tenen problemes amb la reintroducció del llop i la seva protecció, ja que és intocable i els comporta dificultats de mantenir els ramats a les pastures.

Vaig sortir amb una sensació agredolça, amb un bon producte a la mà però veure en directe una economia que s’extingeix. Segurament continuarà havent-hi formatge Idiazabal fet amb procediments més industrials, potser la meva visió pessimista perdurarà un temps més del que jo em penso. El fet, però, de la ramaderia tradicional crec que és difícil de mantenir i entenc les reclamacions pagesívoles, en aquest cas ramaderes, de l’atenció que el món econòmic urbà ha de tenir cap un sector en evident declivi.

30 d'agost.