Al acabar una reunió de la Comissió
Executiva de la FEMP, deuria ser la
darrera del mandat 1991-1995, el llavors alcalde de San Sebastián-Donostia, Odón Elorza,
va convidar als assistents a acompanyar-lo a la “Semana
Grande” de la seva ciutat, a meitat d’agost. Eren els anys de plom del
terrorisme basc, i crec que amb una barreja d’inconsciència i de solidaritat
vaig ser l’únic que m’hi vaig apuntar.
La primera activitat “oficial”
va ser l’anada des de l’Ajuntament a Basílica
de Santa Maria del Coro per escoltar la interpretació de la Salve
Donostiarra per l’Orfeó. Cal travessar la “Parte Vieja” pel carrer
Major. No hi havia comitiva formal, sols els càrrecs municipals degudament
escortats i a pas lleuger per estalviar problemes. Estàvem al mig de “Territorio
Comanche”. L’alcalde em diu que l’any passat els van tirar coixinets de
boles. En arribar a l’església ja hi havia dins la representació del Govern
Basc, amb el Lendakari Ardanza
al cap davant. Amb sorpresa meva no hi va haver cap salutació entre el
Consistori i el Govern. L’acte és impressionant ja que els components de l’Orfeó
Donostiarra canten admirablement la Salve sense que ningú els
dirigeixi barrejats entre el públic.
A la sortida, l’alcalde
desapareix, ja ens portaran a algun lloc a sopar (mesures de seguretat),
després serem convidats a veure els focs artificials des de la teulada de l’ Hotel de Londres amb tota la
Conxa per escenari. Espectacular! No recordo gaires coses d’aquells
pocs dies ja llunyans: segurament pujada al Monte Igueldo, visita a l’Aquarium, dinar a una penya
gastronòmica, l’obligada caminada fins al “Peine
del Viento”,...
Temps durs aquells, on entrar als
carrers de la “Parte Vieja” era difícil ja que tot estava dominat pel
radicalisme abertzale, “herriko tabernas”,
fotos de presos, recollida de diners a la porta dels bars, pancartes
reivindicatives, cares hostils, ...
D’aquella visita en va quedar una
bona relació amb l’alcalde Elorza i la seva Corporació i van ser varis
els intercanvis que posteriorment vam fer les dues administracions municipals
buscant conèixer experiències que ens ajudessin a millorar. Zones de vianants,
mercats municipals, cementiris, tractament de residus sòlids i líquids, promoció
econòmica,...
Quant es va inaugurar el Kursaal vaig tenir el privilegi
de tornar a ser convidat i de la mà de l’Ernest
Lluch, una veu autoritzada allà
dalt, em va anar explicant algunes de les interioritats de la societat basca i coses
de l’urbanisme donostiarra.
Ara, al cap de molts anys hi hem tornat. Va ser
una anada d’unes hores ja que la nostra base de la recent estada al País
Basc estava a 120km. Volíem fer un dinar de “pintxos” i aprofitar per
veure molt per sobre la ciutat, els llocs més emblemàtics, sense aprofundir-hi. L’ambient
era molt diferent d’aquella terrible època ja feliçment superada. Al menys
aquesta va ser la meva impressió. A la “Parte Vieja” havia desaparegut, no la vaig saber veure, tota la parafernàlia abertzale radical. Ara
tot era eminentment turístic. Els bars com sempre, però alguns ja regentats per
magrebins o sud-americans,... Vam començar pel Gandarias i després uns
quants més; els menuts van descobrir el LocoPolo.
Suposo que els donostiarres
saben diferenciar, si és que hi ha diferencies. Els carrers curulls de gent
menjant tranquil·lament les exquisideses que són el reclam de la seva
gastronomia. Vam assentar-nos a fer el cafè a la Plaça de la Constitució,
allà on l’Ernest Lluch va fer el seu famós míting: “¡Gritad, gritad
más, que así no mataís!”
Avui, com moltes d’aquestes
ciutats interessants i agradables pateixen per la massificació i l’excés de turisme. Però Donostia
val la pena, cal trobar un forat al calendari per anar-hi. Del tot
recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada