Com un ser viu. Els arbres son vius mentre ho estan de vius. Ara, son sers? Avui n'hem sacrificat un de nostre. Les ventades de dijous el van inclinar més cap el carrer, a l'estesa del cablejat de tota mena i a ca La Mansiona. Ja estava de sempre una mica inclinat, i les forçes eòliques van remoure molt la terra -ara tova- on s’havia assentat fa molts anys posant en perill que es mantingués dret.
Era un senzill arbre de Nadal, un avet, que la Marta gran va comprar, o li van regalar, i va romandre després de les festes al balcó de casa seva durant una temporada fins que ens el va portar a Cabrils i el vam plantar al pati del davant de can Mon. Allà s'hi va arrelar i hi ha estat creixent més de trenta anys. Ara era imponent, havíem d’anar esporgant les branques de baix ja que eren com tendals. La ventada ha estat de tramuntana, venia saltant la carena, i l’ha vençut. Abans de que caigués per si mateix i fes alguna desgràcia l’hem sacrificat.
Tindrem un record
menys de la Marta i trobarem un buit al pati ja que havia esdevingut
part del nostre paisatge quotidià i familiar.
Res, com la vida que ve i va.
14 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada