Ara va de troballes.

Hem de buidar un espai de mals endreces. Les bigues de fusta de la vella cort de la casa que va comprar el meu avi farà aviat cent anys, que ves a saber quants anys tenien llavors, ja no donen per a més i cal reposar-les abans no ens caiguin pel cap.

A la planta baixa d’aquella cort hi havia un galliner que resguardava a l’aviram de nit, ja que de dia per un forat sortien a fora a un engabiat. També les botes de vi, el celler. Per una dreta escala de fusta es pujava al pis, el terra del qual també era de fusta aguantat per unes bigues escadusseres, que servia per emmagatzemar-hi la collita: herba pels conills, assecar mongetes i cigrons, guardar ametlles i patates,... Ah! També hi havia una màrfega per si alguna vegada no hi havia prou llits a casa per acollir algú de la família o de fora. Per enllumenat, amb un parell de bombetes de 25w, una a baix i una a dalt. La planta no té més de 20 m2.

Tot això, el meu pare, fa cinquanta anys, va pretendre aprofitar-ho per començar una nova casa en l’espai que li havia tocat en l’herència de l’avi. Va ser més fàcil acabar comprant a la tia Núria la casa, can Mon, de la que la cort n’era un afegit. La pretensió del meu pare es va abandonar i aquell espai va restar a mig fer, apuntada la intenció però estroncada, i va  esdevenir un lloc de mals endreços en que des de llavor ha anat acumulant de tot, restes de mitja vida nostra i dels avantpassats.

Ara, en una decisió que no sé pas si és massa encertada però obligada, refarem aquest espai, la vella cort de can Mon, tot mantenint-ne el volum i les obertures existents, amb un sostre nou i intentant convertint-lo en un àmbit més aprofitable. El meu somni és convertir-lo en una biblioteca, ara que ja no tenen sentit, però que reuneixi de millor i més ordenada manera els llibres i papers que he anat acumulant amb el pas dels anys. Somni que sospito que té la meva mateixa caducitat. Quin llast pel que em vindran al darrera!, però ja no hi seré. Que en facin el que vulguin.

Cal començar, i en aquesta remoció dels mals endreços el primer és triar què cal guardar i què s’ha de llençar. Feina complicada i dolorosa. Els objectes que anem “redescobrint” són part de la nostra vida. Els contenidors d’escombraries són a prop, la deixalleria no és massa lluny. Fem troballes i costa molt desempallegar-se’n. Sort de l’existència a can Mon d’un altre espai, ara marginal, que també caldrà posar en ordre algun dia i que ens ajuda a no prendre decisions dràstiques. Tot una feinada.

Una troballa. Ens seguiran d’altres.

7 de maig.