Tinc un escrit començat fa dies sobre
l’opulència en les nostres societats. Dubtes..., està aparcat.
Aquests dies m’ha vingut al cap la paràbola
del ric Epuló que vaig conèixer de petit en els ensenyaments de la
Història Sagrada que ens ensenyaven amb els primers estudis. Bé, de fet és la paràbola de Llàtzer,
el leprós, i el ric Epulò. (Evangeli
de Lluc, 16:19–31).
Conec per la
Wiquipèdia que els Epulons eren una classe sacerdotal dels romans per
dirigir el banquet de Júpiter (Epulum Jovis).
Es parla molt a
les nostres societats occidentals (i orientals) de les desigualtats existents
entre els seus components, dels que viuen al límit, dels que ni al límit
arriben, de la pobresa de dones i infants. Certament hi són, les desigualtats i
els que les pateixen, però no són el gruix més important del conjunt, fins i
tot m’arriscaria a dir que són una minoria marginal, pel que es veu. Clar que
la invisibilitat és una de les seves característiques.
Del que no es
parla tant, o tant com tocaria, és de l’opulència de la majoria.
Abans economia
circular.
Deixallesà deixalleries
Trasters
Oferta
contundent i abassegadora.
Imparable,
impossible contenir àel creixement com a indicador malgrat els intents per
trobar-ne d’altres.
Si posem en
qüestió la roda això no va. Ocupació, beneficis, funcionament de les
administracions.
Anirem al
infern. Llàtzer va anar al cel. És una història que es va explicar fa dos mil
anys.
De cop començo a conèixer escrits, ressenyes,
llibres, que fa referència al que vull explicar. Branco Milanovic
em fa pensar molt, https://letraslibres.com/economia/el-pensamiento-magico-de-los-decrecentistas/
. Diria que creu que això no té solució, “...intentar convencer a la gente de que está persiguiendo equivocadamente
el becerro de oro de la riqueza y que unas vidas modestas serían mucho mejores,
..., una economía de guerra en tiempos de paz no sería políticamente aceptable...cómo
vamos a hacer que esta cesta sea aceptada por la gente...”
és a dir, sense dir-ho, el creixement és imparable, ergo -penso jo- anem a la
catàstrofe.
Un amic em fa referència a un article d'Irene Vallejo sobre Epicur, el busco. https://elpais.com/eps/2023-08-05/tener-un-cuerpo.html
Sí, és això: “El epicureísmo es
más actual que nunca por su demanda de placer para todos los cuerpos, pero
también por su denuncia de avidez”.
Conec la notícia, de ja fa dies, que a Tim Jackson li acaben
de publicar “Postcreixement”,
Arcadia ed. B-2023. “Hem confós l’excés amb el progrés”. Ve prologat per
un vell economista conegut, Joan
Martínez Alier, des de sempre al pensament acadèmic i polític
heterodox.
Tim Jackson, aquest
nom em sona. Buscant, buscant... sí, en vaig llegir i encara tinc un llibre seu,
no m’ha estat difícil trobar-lo, “Prosperidad
sin crecimiento. Economía para un planeta finito.”, Icaria ed./
Intermon Oxfam ed. B-2011. El tinc amb paràgrafs ressaltats amb marcador de
diferents colors (deuria ser el que tenia a mà en cada moment) i un retall
d’una contra de La Vanguardia del febrer del 2012.
“Los esfuerzos
individuales para vivir de manera más simple tienen más probabilidades de éxito
dentro de una comunidad solidaria.”
El llibre ha tingut una ressenya d'Ariadna
Trillas a Alternativas
económicas de gener d’aquest any que em va passar per alt, la
ressenya i la revista. https://alternativaseconomicas.coop/articulo/libros/el-afan-por-el-crecimiento-o-la-vida
Llavors, me’n adono d’on ve, de quin fons ve,
la reflexió que tinc mig embastada. Es diu que la cultura que un té prové del
que ha llegit, del que ha escoltat, del que ha vist, del que l’ha preocupat, del
que ha viscut,... És el pòsit de la vida que has portat.
Fa temps que dono voltes al tema de la riquesa
de les nostres societats, d’on ve, com s’administra, com es distribueix, ... Quan
encara estava en actiu, vaig parlar de decreixement amb una responsable
orgànica del meu grup parlamentari. Ni cas, perquè ve ara aquest a parlar
d’eixos temes?
Demano el llibre al meu proveïdor habitual. Per la tornada. Ara tinc una nova selecció per aquests dies
.
16 d'agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada