Fora de circuit.

 

De jove, 18-19 anys, em va agafar la dèria del romànic. No sols a mi, també a alguns dels meus amics. No sé explicar la raó hores d’ara, potser la proximitat del de casa. La impactant austeritat de les esglésies de les muntanyes pirinenques i prepirinenques. La seva brutal bellesa ornant el paisatge. La història bèl·lica i repobladora que hi havia al darrere dels primers comtats catalans. Una certa idea religiosa, mística, que ens atreia. En poc temps, però, passaríem de catòlics “progres” a progres a seques i fent via.

El meu pare en seguí la vena i m’acompanyà algunes vegades. Al setembre del 1967, amb en Ferran i en Toni, bons amics llavors i encara ara, vam anar a dormir a la fonda de Borredà i l’endemà, recordo que fent camí a peu, anàrem a Sant Jaume de Frontanyà. Els desplaçaments i les carreteres no eren pas com ara. 

Per Molló i el coll d’Ares, a Cuixà i dormir al càmping de Vernet les Bains, sota les pomeres, per anar a peu a Sant Martí del Canigó i tornar passant per l’abadia de Serrabona, a Boule d’Amont.

No he abandonat mai aquella dèria, l’he perseguit en molts indrets, aquí i a fora. Encara m’atrau.

Avui, 55 anys després, he tornar a Sant Jaume de Frontanyà. Ara hi ha una excel·lent carretera per arribar-hi. Caminants, ciclistes, que van fent camí com el vaig fer jo fa molts anys. El poble és molt petit, encara que ja no és el més petit sinó el segon; la fonda que hi havia va tancar fa uns anys per jubilació dels qui la portaven, l’anterior vegada no n’hi havia. Les poques cases de la sagrera estan arreglades, fins i tot l’ajuntament on hi ha un avís que atenen els dijous laborables de 16 a 20h.

El conjunt de l’església fa patxoca, la porta és poca cosa però quan hi entres la volta de canó de l’única nau impressiona. Amb un euro encens la il·luminació que la fa lluir, encara que estic acostumat a veure les construccions d’aquest estil amb la pobre llum natural que tenen. Els rosetons i els vitralls vindran més endavant.

M’he fet fer una fotografia al graó de la porta tal com estàvem de joves, des del mateix lloc que ens la devia fer el meu pare.

El pantà de La Baells, la nostra preocupació d’aquests dies, fa pena.

7 d’abril. Divendres Sant. Gràcies Ferran per conservar la fotografia del 1967.