Reflexió.

 

Fa dies que ho vaig escriure. Seria en un moment de desànim per les noticies (la polarització política, la guerra, les guerres, la intel·ligència artificial, el canvi climàtic, els moviments migratoris, les desigualtats, les queixes per qualsevols cosa, les revoltes, l’economia, ...). Endreçant papers ho he retrobat, ho vaig fer a mà. No sé com penjar-lo, si convé o no, si no és pas molt catastròfic.

En Raimon Obiols en els seus apunts del dia escrivia fa poc: “ L’optimisme porta a la passivitat (el millor ja vindrà per si sol), de la mateixa manera que el pessimisme indueix a l’apatia (tot és inútil). En canvi l’esperança empeny a l’acció, fins i tot quan les perspectives semblen poc prometedores. És el començament de l’acció, la seva base.”

--------------------------

 

El món està canviant i molt de pressa. Fins i tot, ves a saber, si el món que coneixem hi serà a molt curt termini. No hem d’oblidar que hi ha armes nuclears que ens poden anorrear a tots. I encara que això sigui impensable, pot passar, i si no passa, encara que no passi, el que està venint portarà a un món diferent al que coneixem.

La història es fa per acumulació i a benefici d’inventari. Sabem que en alguns moments de la història aquest benefici va ser negatiu. Ara potser ens podem enfrontar amb un d’aquest moments.

Hem vist que l’intent de construcció d’un sistema econòmic i social diferent -en temes de propietat, d’organització de la producció, àdhuc de la vida quotidiana- va fracassar. En algun moment va semblar possible. Ara, ja no ho és. Potser pot sorgir, o hi ha brots, d’algun altre sistema però no hi ha -almenys encara- materials suficients per construir-lo.

El sistema d’organització basat en el benefici individual està molt implantat, no sols en l’economia i l’organització social, sinó en la mentalitat de la gent. Amb aquest sistema -no hem de negar-ho- hem avançat molt, però ara se’ns ha anat de les mans, ha esdevingut incontrolable.

Les senyals de descontrol són múltiples. Ara la guerra a prop, però també la demografia o millor, els moviments demogràfics, imparables, i el medi ambient.

Caldria un nou ordre, però no hi serà. Els que tenen poder no ho volen i els que no en tenen no poden, tot va cap el descontrol.

Sobre la Terra, manada pel Faraó, s’abatran les plagues d’Egipte. Els genets de l’apocalipsi cavalquen rabents.  Ens ho podem mirar de moltes maneres: cínicament, resignadament, o no volent-ho veure.

Hem d’explicar què passa per intentar tenir alguna esperança, poca, de capgirar la situació. No, no és començar per un mateix, individualment. Acció estèril. És fer veure a la gent que això no pot seguir així. Que hem de cedir. Cedir? Sí, fer marxa enrere de les nostres aspiracions de ser com Déus De pretendre més i millor. D’anar sempre endavant. Cal aturar-nos i fer un llarg replà o potser baixar alguns esglaons per no estimbar-nos. Ho veig difícil. No és això el que s’ha venut -i s’està venent- a la gent.

En cent anys, vuitanta potser?, hem fer un recorregut formidable, impensable per les generacions que ens han precedit als que ara ja som grans. Si alcessin el cap...!, pensarien que ens hem tornar boixos. Certament, estem anant esbojarrats.

Cal explicar que hem arribat molt amunt i que convé aturar-nos. Cal valorar i molt, el molt que hem assolit. Cal gaudir-ne, assaborir-lo, però no pretendre’n més.

Venen temps difícils. Ens anirem tots al carall, i cal dir-ho. No, no serà el mateix i haurem d’aprendre, o desaprendre, a viure d’una altra manera. Cal dir que no necessàriament pitjor sinó segurament diferent i fruir-la convençuts de que és millor per a tots, sense resignació, amb valentia.

La vida és molt bonica per perdre-la.

Primavera de 2023.