Ara que ve Sant Jordi.

Els llibres que conec d’ Éric Vuillard no són gaire gruixuts, però per mi són formidables. Molt ben documentats -ha tocat tecles històriques variades- descriuen moments importants: “La guerra dels pobres”, 2020, les revoltes camperoles a començaments de l’edat moderna amb els seus dirigents Bíblia en mà. “La batalla d’Occident”, 2012, sobre la Gran Guerra. “L’ordre del dia”, 2017 (Premi Goncourt), el recolzament burgés a la pujada de Hitler.

Ara, amb “Una sortida honorable”, 2022, s’atreveix amb la desfeta francesa de Diên Bên Phu i qui hi guanya a més dels annamites del general Giap. Per entendre què hi ha darrere les noticies que cada dia llegim als diaris. Em sembla que ara en diuen d’aquesta forma d’explicar la història “novel·la de no ficció”. M’ha agradat molt, està molt aconseguida. És un retrat lacerant de la IVª República francesa. Els debats parlamentaris i els seus protagonistes, l’exèrcit i els seus alts comandaments, les connexions amb els americans germans Dulles, el cru colonialisme i els seus beneficiaris. El final, dos capítols: en l’un els pensaments del President Minost quan  surt del 96 del boulevard Haussmann; l’altre, la caiguda de Saigon amb la retirada dels americans el 1975.

“Ara el cotxe aparcava sota l’emparrat, els nens s’acostaven tímidament per rebre’l; va recollir el cèrcol que una nena encantadora amb un vestit rosa acabava de perdre a la gespa, i es va dir que havien fet bé les coses, amb èxit, la banca havia instigat la guerra, i havia portat a terme, sense escrúpols inútils, la missió col·lectiva que se li havia assignat: afermar les seves posicions, augmentar els seus actius, equilibrar els seus comptes, però sobretot conquerir i guanyar com més diners millor.”

“Quina atmosfera de fi de món, quin desastre! Amb l’esperança irrisòria d’ ”una sortida honorable”, hauran calgut trenta anys, i milions de morts, i vet aquí com acaba tot! Trenta anys per aquesta sortida d’escena. Potser hauria valgut més el deshonor.”

19 d'abril.