Tal dia com avui. Records i homenatge.

Finals de juliol, el cel és ben blau i la llum del sol al migdia fa mal als ulls.

 

L’Anna se’ls mira condescendent des de la seva cadira tot ventant-se. Són dies de calor xafogosa a la vora de la mar.  A la taula, en Manuel i en Remigio, prenent-se una cervesa, comenten la jugada d’allà a baix.

-Enguany torna  a ser diferent, com el passat 2020. Noi, la pandèmia ha esguerrat tantes coses...

-Guaita, han escampat els gegants de la ciutat, els “institucionals” no, els altres, per les botigues del centre, dins de muralles.

-Quines muralles? Ah, sí, home, aquelles que no vam arribar a tenir mai acabades.

-Continuen inventant-se tradicions centenàries com fèiem nosaltres.

-Oh...,i diu que la Missa de Glòria no la cantarà el poble, aquella barreja de rates de sagristia i menja capellans.

-Et vaig dir que no li expliquessis tantes coses a Sant Pere, després passa el que passa.

-Però el programa no està gents malament donades les circumstàncies.

-Sempre hi haurà remugaires i forassenyats, ja hi pots comptar. És part de la festa.

Murri l’un, sorneguer l’altre, ja se’ns ho miren de lluny, des de fora.

Durant un quant temps ells van ser cor, cervell i mirada de la festa. Abans i després n’hi hagué d’altres. D’esquenes,  braços, cames i cares n’hi ha amb ganes i de sobres. Els recursos per fer-la anar, com sempre, de l’administració de la Casa Gran. Els seus dignes representants també fan els “gegants”.

-Podríem tornar a donar-los una mà ara que calen idees noves i trencadores.

-No, ja no podem i tampoc cal. Els temps són uns altres. Els nous camins els emprendran els vius.

L’Anna deixa anar mirant l’infinit:

-Potser ja és hora de començar-ne a fer una història. Ve tamborinada, puntual i petita, com cada any.

Us tenim ben presents ara que la Barram ens crida a la festa.

26 de juliol.