Jo votaré a Salvador Illa.

Estem en mig de la campanya electoral pels comicis del proper diumenge 14 de febrer. És una campanya diferent degut a les condicions imposades per la pandèmia. Menys presencial, més virtual. Encara que en el fons es posarà de manifest que la presencialitat fa temps que va deixar de ser un element important. El ritual de la penjada de cartells, dels actes públics, del mítings, fins i tot dels debats entre els candidats, són mitjans que s’han quedat encartonats i ara es veurà més clar la realitat de la reacció ciutadana davant de les campanyes. En el fons el que compta –en els temps d’ara- és com mobilitzar els possibles votants i després de fer-los dipositar una papereta o una altra moguts per impressions, sentiments (de simpatia o de rebuig), conviccions inamovibles, ..., més que les propostes programàtiques complexes, rumiades i debatudes. La simplicitat, l’eslògan, la imatge, el cop d’efecte,... Ja ha passat el temps de les adhesions a propostes que sorgien de la consciència de classe (de la classe que fos), de la tradició familiar, de les arrels, de les condicions de vida,... Avui, l’oferta sembla més variada i la demanda és més voluble. L’Oriol Bartomeus parla de la tria de iogurts en els lineals dels supermercats.

Poc necessito jo de campanya electoral per decidir-me. Ja fa temps que el meu vot es concreta en l’opció del PSC, de fet, des de sempre. Ara, no només per les meves conviccions, sinó perquè en el panorama esqueixat que vivim cal més que mai una opció que assossegui, que assereni a la població i que redreci el mal rumb que portem com a col·lectivitat. No pot ser el blanc o el negre. Calen els que volen construir en les diferències, no els que es volen afirmar en elles.

El PSC, després d’algun temps internament convuls, en que alguns van voler decantar-lo cap a una opció, cap a un cantó de l’espai (mai tant ben dit), ha estabilitzat la nau i el seu rumb gràcies a la serenitat d’en Miquel Iceta.

Si l’Iceta hagués estat el candidat també l’hagués votat, no ho hauria dubtat, ja que el meu vot ve del posicionament del meu partit per trencar el frontisme i el sectarisme en que està instal·lada molta gent del nostre país.

A última hora han decidit que sigui en Salvador Illa. Em sembla bé, ja que en el poc temps que ha estat ministre, lluitant imprevisiblement amb la pandèmia, ha donat mostres d’un assenyat que tomba. I això és el que més ens convé ara. A veure si arraconem els arrauxats d’una i altra banda que només baladregen els seus desitjos onírics i poc es preocupen dels problemes reals de la gent.

Aquesta opció de l’Illa em fa anar més il·lusionat encara a complir amb el deure cívic de votar. Si ja tenia arguments (sense necessitat de cap campanya) per justificar la meva decisió, ara en tinc més. La imatge que ha donat el meu candidat en aquests mesos que ha hagut de ballar amb la més lletja és concloent per les necessitats que tenim.

Tinc el problema que no sé què fer per ajudar a la campanya. Els meus amics, coneguts i saludats són –en general- convençuts de les seves pròpies idees, ja sigui com les meves o d’altres. No sé com acostar-me als diferents, no sé què més dir als semblants. Amb la majoria dels diferents el debat –avui per avui- és impossible. Dur això, oi?

No sé si manifestant la meva ferma convicció de que ara necessitem superar aquest desgraciat darrer decenni de la política catalana és suficient per fer canviar alguna posició enquistada. Aquí i així ho deixo. Deixo constància de que per aturar la decadència en la que estem rodolant “rostos avall” hi ha l’opció de fer-ho votant la candidatura socialista encapçalada per Salvador Illa.

2 de febrer. La Candelera.