*A Meritxell Batet, ara Presidenta de Les Corts, que en parlàvem fa uns quant anys.
Els Consistoris municipals -en el tema de les necessitats d’habitatges dels seus ciutadans- tenen uns quants problemes que han d’afrontar i pels que no disposen de gaires solucions.
Problemes.
1. Posem-ho pel davant: els falten recursos. O en tenen en quantitats insuficients, o els destinen –tampoc en tenen tants pocs- a altres coses que consideren més prioritàries, encara que a vegades siguin “collonades” que exigeixen col·lectius que imposen la seva veu per sobre de prioritats evidents.
2. Es troben amb l’existència de propietats abandonades, veritables “mans mortes” del segle XXI. Entitats financeres que no saben què fer amb el capital deteriorat que tenen entre mans i que els ha vingut de retruc d’operacions fallides; particulars que no tenen recursos o tenen embolics jurídics per posar en funcionament el seu patrimoni; administracions públiques que l’obsolet funcionariat que les serveix és incapaç de donar sortida als immobles que ja no usen; institucions religioses i civils que tenen veritables baluernes que cauen a trossos;... En definitiva, restes de sèrie que estan a les golfes empolsinades o al “baúl de los recuerdos” que estan deteriorant-se en mig de l’espai públic a la vista de tothom.
3. La necessitat imperiosa de ciutadans desafavorits de tenir un sostre com Déu mana i poder aixoplugar-se dignament. Això dona lloc a infra habitatge, sobre ocupació, barraquisme, “okupació”, estafes, aprofitaments escandalosos, misèria. També a desvergonyits i espavilats que tiren pel dret, porta avall sense condicions mínimes ni esforç personal i s’apropien de l’ús d’un sostre.
4. La misèria porta a la marginalitat i aquesta està a un pas de caure a la delinqüència per sobreviure, primer petita, després, vés a saber. Això provoca conflictes veïnals, pors i sospites, que poden derivar en reaccions polítiques molt perilloses pel funcionament de la col·lectivitat en forma d’actituds anti democràtiques.
Solucions.
1. Front a aquest panorama cal plantejar respostes. D’entrada tot és difícil, especialment disposar de més recursos econòmics. Tothom demana (aquí), però poden provar-se algunes vies alternatives pel que fa a les propietats en “mans mortes”. L’expropiació de l’ús, per exemple. Cal normativitzar-ho, però no és tan difícil, sols falta... sí, exacte, allò que sempre es demana per qualsevol assumpte i que és tant complicat: voluntat política. Cobrir la necessitat (reconeguda constitucionalment, art. 47 C.E.) de que els ciutadans disposin d’un habitatge digne és un desig lloable, amplament compartit i moralment acceptat. Per tant...
2. Un inventari de propietats abandonades, a mig fer, en runes fins i tot, és factible si es dóna a fer als Ajuntaments que són les administracions que veuen i viuen més de prop el problema.. Tot seguit, expropiar. No la propietat (ja es cuidaran els seus detentors de preocupar-se per ella si algun dia ho volen fer), sinó l’ús durant un període establert (posem 5-10 anys renovables) per part de l’administració local amb l’exempció de les càrregues tributaries pertinents.
3. La rehabilitació, reconstrucció o nou aprofitament hauria de ser a càrrec de l’administració expropiant que seria també la responsable de facilitar amb els criteris de prioritats socials convenients els possibles destinataris d’aquest ús expropiat: contraprestacions monetàries, o no; durada; manteniment; altres obligacions... En aquesta tasca les administracions locals de segon grau (Diputacions) podrien jugar un gran paper pel que fa als Ajuntaments petits. Podríem parlar d’“okupacions municipals” que crec molt més correcte que les ocupacions salvatges que s’estan produir ara.
4. Una interessant moguda del mercat immobiliari posant en oferta actius en desús i facilitant la demanda a col·lectiu varis als que ara els és inassolible, reduint les friccions ineficients i injustes que s’hi donen.
Conseqüències.
-Feina pel sector de la construcció.
-Mobilitat de capital ara en “mans mortes”.
-Millora el mercat immobiliari.
-Menor necessitat de recursos públics.
-Preservació del dret a la propietat.
-Reducció de problemes socials.
-Distribució territorial en l’espai urbà de l’acció pública.
- Millora de la convivència ciutadana i de la consciència cívica..
-Adequació de les administracions locals a la realitat social.
-Una societat millor, més justa, més cohesionada, pro-activa.
Avui per avui, l’habitatge és el principal problema pendent de resoldre per cobrir les necessitats bàsiques de la comunitat. Els altres bàsics, el menjar, el vestir, la salut, l’educació, la cultura, estan força resolts, alguns sinó del tot.. Fem propostes i actuem, sobre tot actuem, per resoldre’l. Posem-nos-hi?
No és pas la primera vegada que reflexiono sobre el tema. Fa quatre anys ja
en vaig parlar en termes semblants (aquí)
27 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada