L’arrancada del llibre, després dels títols de crèdit, és cinematogràfica. Un nen, en Joan, presencia estorat i espaordit
dalt del carro estant del seu tio Guillem una baralla entre uns
pinxos contrabandistes i uns desmanegats guàrdies civils. A l’altre costat, ja
un home, un altre Joan dirigeix discretament
la partida. És el començament d’una relació inversemblant que durarà tota
la vida de dos personatges antitètics. El nen esdevindrà el Dr. Joan Mascaró, una eminència, professor
a Cambridge, introductor,
traductor i propagador de la literatura mística hindú. L’home ja era llavors
Don Joan March, el fill de can
Verga, que serà conegut com l’últim pirata del Mediterrani.
D’aquest segon en sabia la història ja que no sé pas com a
casa de jovenet va córrer una edició de l’obra
de Manuel D. Benavides sobre el
personatge, fet que en la postguerra i la dictadura tenia el seu què. Del
primer no en sabia res, però amb una ullada a
la Viquipèdia en vaig tenir suficient informació i em va donar mig spoiler de com anava l’obra que tenia
entre mans.
La història d’ambdós personatges s’explica a través de dues
figures subalternes. Primer l’Emili
Tremulles, ma dreta de don Joan,
que va recordant esdeveniments de la vida del seu amo i de retruc de la seva, mentre es desenvolupa una trobada entre els dos personatges, en Joan i don Joan, al despatx del segon a Ginebra en un dia nivós i turmentós a la riba del llac
Leman. Després, Don Joan,
sense aconseguir el seu desig que en Joan
treballi per ell dirigint la seva fundació,
desapareix del relat. El relleu de la trama l’agafa un altre personatge
subaltern, la Kathleen Ellis-Mascaró, la
muller del professor, que va escrivint un diari, que pren i deixa en el temps, que
va dialogant amb sí mateixa i que acaba tancant el cercle de l’obra: en Martí demanant almoina pels carrers de
Ciutat. Els personatges es troben per darrera vegada a Madrid, al Palace, i en Joan
és enterrat a Santa Margalida on
va començar tot.
Dos mons hi són contraposats, el del traficant i financer i el de l’estudiós i místic. Les seves aventures, les seves vicissituds familiars, els sentiments que aixequen, els amics i relacions que conreen i que es creuen. Tot el segle XX, el nostre segle XX. Hi apareix. Abd el-Krim, en Franco, en Churchill i els Beatles. L’espiritisme en el pensament i l’obra del Dr. Mascaró: l’aparició de la veu d’ultratomba d’en J. M. Keynes és sensacional! "Adoro les reunions de comunistes!"
Tot el misticisme i tot el poder dels diners.
-I vós. don Joan, què en penseu, de la mort? De la
vostra, vull dir. Què us fa sentir la idea d’haver de morir un dia?
El silenci va fer que tornéssim a sentir la insistència
de la pluja als vidres. Don Joan va tornar a exhalar una glopada de fum, va
deixar que es dissolgués dins l’aire i va contestar en un to de veu
inesperadament baix, com si parlés per ell mateix:
-La mort em sembla un mal negoci, sempre hi perds. –Ens va
mirar apesaradament al doctor i a mi-, i jo no faig mai un mal negoci.
M’ha agradat. “Els
reis del món”, Sebastià Alzamora.
Ed. Proa, B-2020.
24 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada