Costos fixes i costos variables.

A hores d’ara, allà on s’ensenya Economia, a les facultats universitàries però molt més a les anomenades Escoles de Negocis, els professors deuen estar repassant la lliçó dels costos fixes i els variables per saber que han d’explicar a partir de demà als seus alumnes quan tornin a classe. 

Espero que no els expliquin el mateix de sempre ja que la pandèmia  haurà de fer canviar no els conceptes que són els de sempre, sinó la seva consideració en el marc de la gestió que s’ha de fer de moltes activitats –quasi bé totes en el sector terciari (el dels serveis) que deu ser entorn el 70-75% del P.I.B. en els països com el nostre- fins que no es resolgui o normalitzi la situació creada per la pandèmia.

En la majoria d'empreses del sector serveis els costos fixes són importants i més grans que els variables. Obrir un restaurant, un hotel, posar en marxa un mitjà de transport té tot unes despeses d’entrada que si no es fan no hi ha forma de que el servei arrenqui: és la despesa en costos fixes. Lloguers, energia, personal, neteja, auxilis i suports de tota mena, són necessaris pel seu funcionament. “Què costa aixecar la persiana?”, diuen els botiguers. Desprès en funció de la demanda hi hauran despeses que seran variables, més o menys subministraments, més o menys requeriments auxiliars,... seran els costos variables.

Això no canvia. El que canvia és “en funció de la demanda” i aquesta, ara, per requeriments normatius (les normes de la “desescalada”) o per retracció deguda a circumstàncies diverses que poden ser des de les purament econòmiques (empobriment) fins a psicològiques (pors o temors) es veurà molt afectada. 

D’entrada hi ha hagut paralització total de moltes activitats en el temps del confinament. Els lloguers (i leasings) s’han continuat “devengant” (cert, diu que hi haurà ajuts per  pal·liar-ho), les càrregues de personals o subministraments de serveis  hi són (també es diu que hi haurà ajuts). Però ara cal tornar a posar la maquinària en funcionament (la desescalada) i s’haurà de fer en unes condicions en que la demanda estarà constreta (limitacions d’aforament, distàncies de seguretat) i els costos fixes s’hauran d’incrementar (exigències de neteja i desinfecció, vestuari i equipament professional).

En aquestes condicions els resultats operatius que en resultaran seran forçosament negatius. En el sector públic veurem com s’assumeixen. Estic pensant en el funcionament del transport públic: el ferrocarril, el metro o els autobusos. Posar-ho en marxa (no s’ha aturat del tot, sols s’ha reduït una mica) val tant si va ple com si va buit (potser alguna despesa menys en combustible o energia, però serà una rebaixa poc significativa) El dèficit que hauran d’assumir les administracions haurà d’anar a parar a algun lloc de la seva comptabilitat, però –i sobre tot- a la seva tresoreria.

 En el sector privat hi ha una diferència substancial en situacions com aquestes. El sector públic no desapareix mai, sempre hi és, arruïnat o no. El sector privat sí que pot desaparèixer. Com podrà tornar a enlairar-se la flota aèria que està aturada omplint i desbordant els aeroports? Enlairar un avió costa tant si va ple com si va buit (potser si pesa menys gasta menys combustible...) Els costos fixes no es poden reduir: taxes aeroportuàries, manteniment de l’aeronau, tripulacions, neteja, serveis de handling, ... En els viatges que he fet amb aquest mitjà de transport (durant un temps molt freqüents) en escasses ocasions he vist que no s’ocupessin pràcticament tots els seients oferts. Ara, per imperatiu legal o sanitari no podrà ser així durant un temps que no sabem si serà més o menys llarg. Les despeses per fer volar un avió seran les mateixes, però els ingressos poden reduir-se a la mitat o a menys. Com s’aconseguirà l’equilibri d’explotació? Què farà Ryanair? Aquella idea de fer anar el passatgers drets en trajectes no gaire llarga per portar més passatge, a on quedarà?

Aquest és un cas molt clar, però si pensem amb bars, restaurants, perruqueries, botigues de roba, dentistes, fisioterapeutes, esteticiens, gimnasos,... vaja, en la majoria d’activitats del sector serveis, ens adonarem que estem davant el mateix problema.

La sortida? Qui tingui possibilitats d’aguantar perquè tingui reserves, o alguna xarxa de protecció, pròpia o prestada, o pot assumir sacrificis, sobreviurà i tirarà cap endavant com sigui. Qui no tingui alguna d’aquestes coses caurà. Grans i petits. No sé pas com s’ho faran les gran companyies aèries (per cert, els que construeixen avions ja poden estalviar-se de fer-ne de nous per un temps. Airbus ja ha anunciat acomiadaments. Compte!, Toulouse, Hamburg, Sevilla,... Tampoc sé el grau de resistència dels petits. Però auguro una hecatombe sense precedents i no serà pas ràpida la recuperació. 

Atenció! Desprès de la destrucció física i humana de la Segona Guerra Mundial, amb l’ajut això sí del Pla Marshall, Europa va renéixer en pocs anys.

Les destinacions turístiques massives (les Balears, per exemple) ho tenen molt fotut, ja poden donar l’any per perdut. Veurem com se’n surten.

30 d’abril. S’acaba un mes ben rar i en comença un altre que diu que ho serà menys. Tant de bo sigui així.