La grip espanyola.

Ahir, mentre fèiem com cada dia una estona d’endreça, la M. Antònia em va dir que la seva àvia va morir de la grip l’any 1918. La grip dita espanyola. A l’endreça va sortir una capsa de galetes (bé, és de bombons Nestlé), metàl·lica, que contenia el que havien anat guardant les seves ties que ja fa anys que són traspassades, de la que ella n’és la darrera dipositària i que mai havíem mirat el seu contingut a fons. Fotografies, esqueles, i tot una documentació que permet reconstruir d’alguna manera la història de la seva família materna.

Ahir a la nit ja vaig començar a donar voltes a tot plegat. Té uns orígens tarragonins, a Alforja, i una continuïtat aquí, a Mataró, al dia d’avui, més de cent vint anys desprès. Alguna cosa sabia, com arrenglerar les peces que ara conec i com fer-ne un relat del que podem saber amb el que coneixem i amb els records que tenim. Del cognom Vilella d’aquesta nissaga sols queden dues persones: la meva dona i una cosina germana seva que ja passa dels vuitanta anys. Potser en pot haver alguna altra –que em sembla que podré explicar també- amb la que s’ha perdut el contacte. Amb la situació de confinament a que estem obligat pel maleït virus és un bon moment  per posar-s’hi a treballar, encara que portarà alguns dies. Aquesta tarda m’hi he posat, veurem què dóna de si.

Tinc altres coses al cap per explicar, però com que hi ha dies de clausura per endavant i tampoc requereixen aquelles coses cap immediatesa ni expectativa poden esperar, ja les aniré fent. Ara estic il·lusionat amb la història d’aquesta família que tinc entre mans.

2 d’abril. Amb expectatives.