El record de la legionel·la.

Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.
Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit.

 Raimon

(Mentre s'acosta la nit)

No ho oblidaré mai mentre visqui. Estiu del 2002. Estàvem dinant la meva dona i jo al restaurant “Madrid- Barcelona”, al carrer d’Aragó tocant al Passeig de Gràcia, a Barcelona. Érem a primers d’agost, començàvem uns dies d’esbarjo. Ja havíem fet un viatge aquell any  i els dies que ens quedaven de vacances per fer els passaríem aquí. Sona el telèfon mòbil, era la Pilar, la 1era. Tinent d’Alcalde que ostentava l’Alcaldia accidental en la meva absència: “Alcalde, tenim dues persones ingressades a l’Hospital per legionel·la. No sabem d’on ha sortir el focus”.  L’agost es va capgirar.

De primeres vaig pensar que era un tema controlable. Com que estava aquí no vaig creure convenient reprendre el comandament d’una forma personal. Confiava els les persones que em substituïen i les que hi havia de guàrdia a l’administració municipal. A distància, des de Cabrils, podria seguir el tema i amb quinze minuts podria acostar-me a l’Ajuntament sí fos necessari. Ho seguiria des de casa. També poca cosa podríem fer més enllà de buscar, i trobar, d’on podia haver sorgit el punt emissor de la propagació de la infecció. Em vaig equivocar.

Anys desprès, a l’hora de valorar un altre esdeveniment com van ser els incendis de l’estiu del 2005, vaig publicar unes comparacions que em semblen adients reproduir avui ja que també s’avenen amb el que estem passant aquest dies amb l’epidèmia del Covid-19.

“Amb temes força diferents, però, el fet, les causes, la reacció de la ciutadania, l’acció dels poders públics, la resposta de l’oposició, tenen moltes similituds. D’entrada el fet. Com molts a la complexa vida del món d’avui pot passar sempre, però amb la incertesa del lloc, del temps i la magnitud, àdhuc amb pèrdues de vides humanes. Les causes, generalment derivades de la actuació d’algun inconscient i/o desaprensiu. La visió dels ciutadans que vol, més enllà de les possibilitats existents, respostes ràpides d’actuació i de coneixement de les causes, estimulada per catastrofistes varis o aprofitats. L’actuació pública, sempre millorable, però quan la revises objectivament has de reconèixer la seva eficàcia. I la valoració de l’oposició, negativa en tot, més enllà del que objectivament hauria de ser.

De tot aquest panorama, en el marc del sistema informatiu que tenim que vol titulars i sang i fetge, en surt un debat que no té l’assossec que precisa la situació. Al cap del temps el que en queda són dues visions contraposades. L’objectiva, que reconeix el que va passar realment, valora el que es va fer i l’eficàcia de les mesures que es van prendre de cara el futur. I la subjectiva, el record de la gent, que malgrat les dades existents no ho valora igual i que manté o incrementa la desconfiança respecte els poder públics que els representen. Cal dir que aquesta impressió subjectiva és alimentada per l’escassa volada del debat polític, i la deficient forma de traspassar a la societat la dificultat de la seva “governança”."

Vaig haver de corregir als pocs dies la meva pretensió de controlar la gestió a distància, la virulència que va agafar el tema reclamava la meva presència al front de la situació. El brot afectava a un barri, el de Cerdanyola, el més populós de la ciutat, en el que feia poc acabàvem de superar una problemàtica complicada: l’intent d’implantar una “zona blava” d’estacionament que va aixecar una bona polseguera i que vam haver d’abandonar derrotats. Era l’estiu, la gent estava al carrer, els mitjans tenien escasses notícies, les brases del foc anterior encara estaven enceses entre les veïns i els atiadors, era una qüestió molt sensible que afectava a la salut de la població, i a sobre no sabíem quin era el seu origen. Una perfecte tamborinada d’estiu. 

Els metges ens explicaven que era una malaltia que afectaria a persones amb baixes defenses i estat pulmonar dèbil o deficitari, però que tenien eines per superar-la. Va haver-hi el primer mort, i desprès un segon. Els afectats van passar del centenar. A les administracions tothom va posar-hi el coll. Des del regidor de Sanitat, el plorat Oriol Batista, fins el darrer funcionari. Amb la Generalitat vam anar de bracet. Recordo una reunió informativa als veïns a la sala d’actes de l’Escola Politècnica Miquel Biada (tinc dubtes sobre el lloc exacte), al barri afectat, que anava pujant de to i que malgrat el temor que se’ns pogués anar de les mans, en Lluis Salleras no les tenia totes,  vam aguantar fermament donant la cara. També uns anys més tard ho vaig explicar.

Al final, amb treball perseverant  i intuïció, vam descobrir l’origen i controlar el tema. Els veïns del barri i els afectats van superar-lo. Al responsables municipals ens va costar alguns mesos més, especialment pels debats i polèmiques que inevitablement van succeir desprès. Hi havia eleccions l’any següent i no era cosa de deixar passar l’ocasió per intentar desgastar una Govern que d’una forma potser no prevista havia obtingut una majoria absoluta a les eleccions passades.

Evidentment, ni punt de comparació un brot de legionel·la puntual en una localitat amb una epidèmia com la que ara hi ha a tot el món: una pandèmia. Però sí que a petita escala es reprodueixen unes característiques comunes sobre el fet, les causes, la visió dels ciutadans, l’actuació pública i la valoració de l’oposició que ja vaig patir directament uns quants anys enrere. Ara, tot és a l’engròs. Les efectes i les conseqüències no seran pas les mateixes.

1 d’abril. Com acabarà el mes?

P.S. En Joan Antoni Baron, el meu successor a l’Alcaldia, m’aclareix el dubte que tenia sobre on es va celebrar l’acte informatiu que vam fer amb els veïns. En la meva memòria –fugissera ja- no em quadrava la sala d’actes del Miquel Biada que recordo molt bé. Doncs, sí, era la sala d’actes de l’Escola Politècnica Industrial de Mataró que era l’edifici que es va fer al costat de l’institut Miquel Biada per albergar els estudis d’enginyeria tècnica industrial que es van posar en marxa amb el primer Ajuntament democràtic i que amb el canvi de segle van anar tots al Tecnocampus, restant ara aquell edifici per dependències municipals de Serveis Socials (Benestar social i família). Gràcies, Joan Antoni.