M'he embolicat.

Quan va començar el confinament per la pandèmia que ens assota vaig tornar a escriure al blog i vaig pensar que estaria bé fer una entrada cada dia per deixar constància de les coses que em passaven pel cap durant aquest període, fos més o menys llarg.

Ho anava complint i tenia temes per explicar anotats en un post-it  sobre la taula de treball. Però vet aquí que se’m ha capgirat el programa. Com vaig explicar ahir, el descobriment del contingut d’una capsa metàl·lica de bombons Nestlé que estàvem endreçant  amb fotografies i documentació varia de la família de la M. Antònia m’ha portat a interessar-me pel tema i a bolcar-me sobre ell.

Estic sobrepassat per la feina en que m’he ficat. Això és formidable. No, no és inabastable, tampoc dóna per a tant, però sí que requereix una dedicació que, a més, esdevé obsessiva, que no és d’un entreteniment de mitja tarda. Veurem si l’abasto  i me’n surto o arribo fins allà on puc i ho deixo.

Intentaré anar penjant per capítols, a trossos, tampoc crec que siguin gaires, el que vagi confegint que anomenaré “Aproximació a la família Vilella a Mataró”. Serà una cosa provisional en la confiança que aconseguiré fer-ne tot un relat amb les correccions que caldrà anar introduint a mesura que avanci la feina. Potser serà una feinada, o no.

De moment, la cerca pel Google m’ha donat sorpreses insospitades, des d’acabar a la casa mare de les Germanetes dels Pobres a França, fins a un extens treball d’un Vilella, en Miquel Huguet Vilella, del  2009, que reconstrueix els arbres genealògics de tots els Vilella, a la casa de cultura d’Alforja quin nom sospito –encara no ho sé del cert-  que té alguna cosa a veure amb tot el que estic descobrint.  M’he hagut de donar d’alta al Facebook (les meves resistències a estar-hi han estat vençudes per les oportunitats de comunicació que dóna, miraré d’estar-hi en mesura, més pel que em serveixi que pel que serveixi) i ara hauré d’aprendre a fer-lo servir, sort de l’ajut de la filla que em dirigeix a distància.

No sé pas si en sortirem més savis, o llestos, de la situació d’aquests dies. El segur que ens haurem endinsat, o ens hauran fet endinsar vulguem que no, en uns viaranys que potser no haguéssim pensat mai agafar (d’això anava una entrada que tenia prevista amb el gat, “Le Chat”, d’en Geloux com a protagonista.

És una bonica ocupació per aquests dies de confinament. La mestressa diu però que no m’hi capfiqui més del compte, que cal fer la neteja diària i no abandonar l’endreça del que calgui ara que podem fer-la. Uff! Quina feinada per estar tancats! I els llibres començats, abandonats.

2 d'abril. Sobrepassat, ni temps d'obrir el diari.