El dret a la propietat.

 “La propietat és el robatori” Pierre-Joseph Proudhon.

La revolució burgesa, conseqüència de la industrialització, capgira completament les relacions socials, és a dir les relacions de poder a les societats en les que es produeix.

Ja existia la propietat abans, des de sempre que hi ha hagut societats jerarquitzades. Els de dalt, aristòcrates, capellans o soldats, tenien. Els de baix, menestrals, pagesos, no tenien. Entre mig, els comerciants, el escrivents, els lletrats, tenien si els deixaven tenir. La propietat estava molt concentrada, era un privilegi que tenien alguns que ves a saber com l’havien aconseguit inicialment (segurament per la força) i que el transmetien hereditàriament. Era l’Antic Règim.

Però aquesta propietat coexistia arreu amb una plètora diversa de bens comunals, alguns molt definits que encara perviuen avui i altres més indefinits per ús ancestral o per tinença del comú o de l’església que van ser acotats i molts d’ells suprimits per la revolució burgesa. Les “enclosure acts” britàniques del s.XVIII, o les lleis de les desamortitzacions espanyoles del XIX.

Quan els Estats liberals del XIX implanten impostos sobre la propietat, Mon/ Santillán 1845, són pocs els afectats però que són els que tenen dret a vot, el vot censatari. La majoria de la població tenia escassos bens immobles, si en tenia cap.

A la meitat del segle XX, desprès del terrabastalls revolucionaris primer i bèl·lics després que van caracteritzar la primera part del segle, es veu clar per part dels dirigents socials que cal estendre la propietat per tal que la majoria de la població, els de baix, abans de llençar-se a aventures trencadores amb el sistema pensi què hi pot perdre en l’intent. Es passa, en l’habitatge primer, del lloguer (o del barraquisme) a la propietat. L’impost de bens immobles (l’IBI), continuador de l’instaurat el 1845, és avui una de les fons principals de la hisenda local. Més endavant, fins i tot, s’intenta instaurar el “capitalisme popular” estenent la possessió de títols de bens mobles en capes més amples de la població amb resultats desiguals quan no negatius pels que menys tenen i més s’arrisquen.

Aquest canvi ha representat un capgirament molt important en la percepció social que hi ha avui sobre la propietat. Sí, ara els més avançats sostenen que és més important l’usar que el tenir, el gaudi que la propietat, i que per ser menys dependents (més “lliures”) cal ser més “despresos”, despresos de propietats. Dir això als que acaben d’accedir a ser propietaris, fet per ells secularment negat, és un xic sarcàstic.

Certament, els bens comuns també han tornat a créixer amb força amb l’establiment de l’estat del benestar (ensenyament, sanitat, pensions, prestacions,...) i amb el desenvolupament d’infraestructures de tota mena necessàries avui en dia. Però també és cert, que pel sols gaudi, el sols ús, els bens usats han de ser d’algú, privat o públic. Podem disposar d’aigua corrent, però cal tot un llarg procés perquè arribi a les cases, això no va de fons públiques. Podem disposar, en alguns lloc no, de les platges, però cal fer-hi algunes coses per gaudir-ne, com a mínim permetre arribar-hi. No parlem ja de les telecomunicacions i dels espectacles: no cauen del cel.

Tot això comporta una nova sensibilitat molt arrelada ja en la societat que fa que el qüestionar la propietat sigui avui molt més discutit que en altres temps ja que afecta a molta gent, relativament en molt poca quantitat de valor sobre el total, el famós 1%, però aquesta petita quantitat molt repartida.

Sorprèn que alguns grups socials i/o polítics no vegin el que està preocupant a amples capes de la població, encara que ben pensat potser el que passa és que alguns dels seus components no han tingut mai problemes de propietat al haver nascut ja amb ella des de llinatges ancestrals. Tampoc tenen problema en considerar la propietat del comú ja que temps enrere ells, les seves nissagues, eren el comú, eren els que determinaven el comú. Ara, però en les societats democràtiques, el comú, el seu govern, és escollit per tota la ciutadania en eleccions lliures amb sufragi universal i ja no existeixen les eleccions censatàries.

Per tant, plantejaments anarquistes comprensibles en el segle XIX, tenen poca cabuda en les societats contemporànies. Les derives llibertaries avui condueixen d’una banda al iliberalisme i d’altra al reforçament de les temptacions populistes que sempre són de dretes. En resum, aquests plantejaments d’esquerres poc.

 

28 de juny.