Alcibíades.

 

El meu nom és Timandra i sóc una hetera.

“Timandra”, Theodor Kallifatides. Ed. Galaxia Gutenberg, B- 2022.

A una caseta de camp, a Frígia, comença la història. Se’n pot endevinar ràpidament el desenllaç. Si anem a buscar l’entrada d’Alcibíades a qualsevol enciclopèdia la sabrem de seguida (spoiler). Però no és el desenllaç el que és important en aquesta obra. Són els pensaments que va desenvolupant Timandra  que reflecteixen la seva vida i el seu món, l’atenenc del segle V aC.

És la tercera obra (novel·la?) de Theodor Kallifatides que llegeixo en poc temps (la primera, la segona). M’he aficionat a una revisió del clàssics grecs. En aquesta hi surt de tot: vida, costums, filosofia, política, relacions, guerra, ...

Crec que una gran part de les reflexions que fa Timandra (curiós, o potser no tant, un escriptor posant-se a la pell i a la ment d’una dona, crec que amb encert) que em sobrepassen, no hi arribo. Les relacions sentimentals, físiques i afectives des del prisma femení. Són temes que desconec força. Alguns altres, els polítics i filosòfics se’m han donat millor. Les descripcions de l’ambient i dels personatges, converses, pensaments, les he trobat reeixides.

 Alcibíades va i ve, anem descobrint-lo al llarg de l’obra.

 No em resisteixo a transcriure’n tot un capítol.

Eren molt lluny els dies i les nits de la felicitat despreocupada. Em sentia embriagada per la bellesa del seu cos, em sentia embriagada per l'amor d’Alcibíades i pel meu amor, però també m'embriagaven les seves grans victòries polítiques -n'hauré de parlar més tard o més d’hora- i els seus èxits en la guerra.

Era feliç per ell i em posava sovint de part seva quan Sòcra­tes insistia a esguerrar-li l'alegria amb la seva crítica incessant, tot i que encertada.

-Què saps tu que no sàpiguen els atenesos? -li preguntava-. Per què vols governar-los? Què saps tu del que és bo o del que és dolent?

     Naturalment, Alcibíades tenia un grapat de respostes a punt, però Sòcrates les rebatia una rera l'altra, fins que Alcibíades ja no sabia què dir i queia en un estat de malenconia, encara que no gaire estona, per sort.

-Però per què no ho preguntes als atenesos? -li vaig dir un cop, cridant-.  Per què no els preguntes per què el volen com a cabdill?

-Això mateix! -va dir Alcibíades, triomfant.

Sòcrates no va contestar de seguida, i sabíem que com més trigava a respondre pitjor era per a nosaltres.

-No preguntem al ruc per què vol la sella. Ho preguntem al traginer!

-O sigui que tots els atenesos són rucs? -li vaig cridar, amb apassionament teatral, en defensa de la democràcia.

     -Cada atenès, individualment, no és un ruc, encara que n'hi ha uns quants que ho són. Però tots els atenesos junts es transformen en rucs. Els atenesos, exactament igual com tothom, es tornen estranys i esdevenen de grat una multitud estúpida.

-Aquesta manera de pensar et durà a la mort, Sòcrates -li vaig dir.

-No en tinc cap dubte -em va respondre, tranquil-. Jo mo­riré de democràcia.

Teníem sovint aquests debats a casa meva, i molts dubtaven de les seves conviccions polítiques.

-Diu i es desdiu -balbucejava Alcibíades-. Per una banda, defensa els drets dels ciutadans, per l'altra, l'emprèn contra tots els atenesos. Na ho entenc!

Què afirmava, de fet, Sòcrates?

Era evident que no tolerava la tirania, però al mateix temps es burlava dels polítics escollits democràticament. Llavors, com es podia governar una ciutat?

Insistíem perquè ens donés una resposta, però ell ens mirava amb els ulls mig aclucats, com si ens volgués preguntar:

-Però, cal de debò que una ciutat sigui governada?

No ens ho va preguntar mai. Com ho hauria pogut fer? La història ensenya que des del temps en què hi ha homes i fins tot abans, quan només els déus vivien a la terra, o més aviat, al cel, hi havia governants i governats.

Els déus se sotmeten a altres déus, els homes se sotmeten a altres homes. Els déus dels sotmesos se sotmeten als déus dels vencedors. Aquesta és la nostra història. Fins i tot la nostra me­mòria se sotmet a la memòria d'algú altre.

Aquest és l'ordre del món i ens sotmetem a aquest ordre, només que Sòcrates no es volia sotmetre a res ni a ningú, volia engrandir els seus límits, el seu pensament.

Era veritat que els altres també ho podien fer?

No, no era veritat, i per això callava.

Els homes lliures són molt més rars del que creiem. Sòcrates callava, i el seu silenci m'omplia d'inquietud.

Ara que ja ve l'estiu tinc a la pila un altre llibre sobre el tema grec d'un autor que ja conec també: Pedro Olalla, "Palabras del Egeo. El mar, la lengua griega y los albores de la civilización" Ed. Acantilado, B-2022.

13 de juny.