Fer un “Ansón”

Sembla que l’Antonio Caño, antic director de El País, ha fet una piulada que podem qualificar com de fer un “Ansón”. Sí, aquell prohom del periodista madrileny que va explicar com es va constituir i amb quines pretensions el que va ser anomenat “el Sindicato del crimen” als anys noranta, fa més de 25 anys. Es tractava de foragitar com fos de la Presidència el Govern a Felipe González i ho van -segons ells- aconseguir.

Ara, en Caño, explica una història semblant feta no fa pas gaires dies enrere. Es tractava de que Pedro Sánchez no aconseguís formar Govern. Consideraven perillós que els “independentistes” i el “ex etarres” li donessin el seu suport. No ho van aconseguir llavors però crec que l’intent no s’ha abandonat i és persistent. No hi val cap excusa, ni la pandèmia, ni el volcà, ni la guerra a Europa, ... a “degüello” (mata degolla)!

A veure: Segons la nostra Constitució el President és escollit per majoria dels membres del Congrés dels Diputats i al seu torn aquest membres són escollits per la ciutadania en eleccions. Per tant, no podem pas objectar la composició de la Cambra i les seves decisions. Que no ens agraden? Potser sí, però si expressen la voluntat popular, què hi podem dir? O, és que hi ha expressions que són “bones” i d’altres que són “dolentes”?

La majoria per l’elecció de President pot ser absoluta o simple (més vots a favor que en contra). La història la tenim ben present: Moció de censura reeixida al maig del 2018 que condueix a eleccions generals dues vegades el 2019. Govern de coalició (per primer cop a la història de la recuperada democràcia) en minoria parlamentaria. Quina era la solució per tirar endavant? Cert que a alguns, o a molts, no els va agradar la forma de desentrellar l’atzucac, però quina solució proposaven més enllà d’oposar-s’hi?

Diuen ara que hi ha un canvi de cicle, de quin cicle? En tot cas, d'un període de ben poc temps i per circumstàncies excepcionals. Res, continuem l’embolic, cop de coça i a seguir.

Em sap greu pels meus amics periodistes que se’m enfaden quan els explico la meva visió de la premsa (a tots els mitjans), el seu biaix, la seva tendenciositat (a totes bandes) i els dic que cal saber llegir, no literalment el que es diu sinó el que es vol pretendre amb el que es diu (per imposició, aquiescència o ignorància) i descodificar-ho convenientment i saber-ho interpretar. En quina clau es fan titulars, editorials, reportatges, entrevistes, etc,.. Tot això no és pas nou, sembla que tornem a descobrir el Mediterrani.

La premsa escrita, que va de baixa lamentablement (la que no és escrita encara és molt pitjor), al menys en podem treure alguna utilitat mal sigui per netejar els vidres o per trepitjar desprès de fregar el terra.

Ho lamento, nois, però aquest és un altre cop fort per la minvada credibilitat de la professió, d’altra banda -per molt que us hi encaparreu- no gaire diferent del que veiem en totes les altres. La condició humana, la lluita pel poder, el poder en sí mateix.

22 de juny. (amb la falç al puny)