Presentació a l'Ateneu.

Presentació David Lizoaín autor de “El fin del Primer Mundo”, ed. La Catarata, M-2017.

Ateneu Barcelonès, dinar tertúlia d’economia, 14 de maig 2018.

1.       Agraïment a Josep M. Carreras per atendre el meu suggeriment i a David Lizoaín per acceptar –malgrat que ara ja no viu a Barcelona- a participar en aquesta tertúlia.

2.       Generalment els de la meva edat continuem mirant el món amb els nostres ulls, des del que som. Aquí i arreu en aquesta mena d’actes, des dels convidats als contertulians (en general). Els més joves que nosaltres tenen altres feines que fer per poder venir-hi: el treball, la família (pujar-la), establir-se, esbargir-se,...

3.       Nosaltres, però, ja no som decisoris, acceptem-ho. Què pensen i què fan els membres de la generació dels nostres fills? Ells sí que són, o haurien de ser, els decisoris. Per tant, si volem entendre què passa avui al nostre entorn hem de veure què fan i què pensen. D’aquí la proposta que vaig fer de portar a en David Lizoaín. Hi ha tota una nova generació de professionals i acadèmics en Ciències Socials (sociòlegs, politòlegs, economistes,...) que es fa present, més i millor formada que la nostra, que cal escoltar i seguir si volem entendre com ells veuen el món i què proposen.

4.       David Lizoaín pertany a aquesta nova generació. Nascut a Toronto (1982) de pare basco-navarrès i mare canadenca jueva (com ell explica), és llicenciat en economia per Harvard, té un màster en desenvolupament per la L.S.E., un premi en dret constitucional per la Univ. de Toronto. Fa uns quants anys establert entre nosaltres ha tingut càrrecs orgànics a les JSC i JSE al màxim nivell, va treballar, breument, al Gabinet del President Montilla i ha estat assessor del GPS al Parlament. Fins ara, que jo sàpiga, no és pas cap jove “enragé”. Des de fa poc s’ha traslladat a viure a Madrid, encara que a deixat moltes bones relacions a Barcelona.

5.       Va publicar l’any passat “El fin del Primer Mundo”. El títol em va cridar l’atenció de seguida, ja que vaig intuir de què anava i connectava amb algunes intuïcions meves que no deuen ser –d’altra banda- gens originals. El pròleg és d’un altre membre d’aquesta generació, Ignacio Sánchez Cuenca, i aquí fa poc va ser presentat per un altre d’ells, Ignacio Urquizu. Em sembla, intueixo, que hi ha bona entesa entre aquesta gent. Jo els segueixo.

6.       És radical:

6.1.: Què passa?

6.2.: Què és i com és la reacció que estem veient?

6.3.: Què s’ha de fer? Hi ha alternativa?

6.4.: Qui l’ha de executar aquesta alternativa?

6.5.: Com s’ha de fer?

7. Aquestes són les preguntes a les que s’enfronta en el llibre: Les respostes les ha de donar el seu autor, les ha d’explicar ell. No obstant, per acabar aquesta presentació, no em puc deixar de ressaltar una de les moltes píndoles que conté el llibre: “Imaginar el fracaso de un futuro mejor, produce vértigo”. És més que probable que en futur nosaltres no hi siguem, ell és més que probable que si. En David Lizoaín té la paraula.

Cal comprar i sobre tot llegir el llibre.

14 de maig.