Tenia interès en parlar amb en Pep Duran
sobre l’antiga història que -en els anys 70 del segle passat (fa més de
cinquanta anys)- ens va portar primer a conèixer-nos i després a col·laborar
durant un temps.
Passats aquells anys vam seguir camins diferents,
ell es va dedicar de ple a fer de llibreter i més endavant a “contista”,
a explicar contes, i jo a la política. Manteníem la coneixença, ens saludàvem
si ens trobàvem, fèiem algun comentari d’esquitllada sobre llibres i poca cosa
més. Per sobre sabíem alguna cosa l’un de l’altre per la nostra exposició
pública.
Ara, arran de gratar alguns fets que vaig
protagonitzar als anys 60 i 70 del segle passat -sense gaire pretensió més
enllà de fixar la memòria- he volgut connectar amb ell per escatir i reblar
alguns punts que se’m mostraven enterbolits.
Ens vam conèixer deuria ser a finals dels 60 quan
el voluntariós i voluntari equip de joves* que impulsàvem la llibreria “Cap
Gros” de les galeries Aymar a la Riera, vam decidir abandonar aquell
paper impulsor per discrepàncies amb qui portava la gestió econòmica de la
botiga. La resposta d’aquell va ser contractar a en Pep Duran, un jove
argentoní que no sabia res de llibres (era pèrit elèctric) però que s’ho va
agafar amb empenta i ganes.
Més endavant, el “Cap Gros” es va
traslladar al Torrent (c/ de Sant Rafael) on va eixir com a “El Submarí
Groc” (picada d’ullet als Beatles),
complementant la llibreria amb la venda de discs i música, amb una petita sala
d’art on s’hi feien activitats diverses: exposicions, presentacions,
xerrades,...
“El Submarí Groc” tingué la mateixa
fi que el “Cap Gros”. Discrepàncies sobre la gestió econòmica
portaren a en Pep Duran a abandonar el vaixell (mai tant ben dit) i a
integrar-se -no sé pas en quines condicions contractuals (llavors això era molt
laxa)- a la botiga de llibres de la Unió de Cooperadors de Mataró, que
ja s’havia, o s’estava traslladant del petit local de la Muralla de Sant
Llorenç on havia començat al carrer de Santa Teresa en un espai de lloguer molt
més ampli.
Era el naixement del “Robafaves”,
nom de ressonàncies mataronines que vaig decidir jo, en aquell temps President
de la U.C.M., atenent a una certa continuïtat amb el desaparegut “Cap
Gros”. El “Robafaves” nasqué, doncs, com una secció -la
botiga de llibres- de la reviscolada cooperativa de consum, que s’havia creat
cinquanta anys enrere i havia patit vicissituds greus derivades del temps de la
Dictadura.
El disseny de la imatge de la llibreria, que es
va mantenir pràcticament igual fins la seva desaparició, el va fer en Toni
Manté, conegut i bon grafista mataroní que començava llavors una llarga i
exitosa carrera professional.
Quan la U.C.M. va fer fallida (mai
declarada), vaig proposar a l’Assemblea de l’entitat el tancament del
supermercat del carrer Poeta Punsola, a Rocafonda, i la mateixa nit, en una
acció irregular des del punt de vista jurídic que sols pot entendre’s pels temps polítics que estava travessant el país, vaig procedir a la venda per 1,-
pta. de l’actiu i el passiu de la llibreria a en Pep Duran, assegurant
així la continuïtat de la mateixa i possibilitant que el seu treball, juntament
amb en Xavier
Vilert, que era qui havia aixecat la secció de la llibreria de la U.C.M.
i altres col·laboradors portessin el “Robafaves” de la U.C.M.
al “Robafaves” S.C.C.L., a una cooperativa de
treball que sempre va tenir especial consideració als seus orígens atenent als
socis cooperativistes de consum.
La història de la llibreria “Robafaves”
ja traslladada al carrer Nou, creixement, zenit i desaparició és prou coneguda
i no l’he d’explicar ja que no hi tinc res a veure.
Tota aquesta vella història dels anys 70 del
segle passat és la que em porta a veure a en Pep Duran, retirat ja del
món, al seu cau del Bibliobosc
a redós del Parc Natural
del Montseny de la Diputació de Barcelona.
El lloc és excepcional. Arribar-hi és complicat,
però no difícil. Sí, al darrer tros de camí és estret, hi passa sols un vehicle
per sentit i creues els dits perquè no te’n vingui un altre de cara, cosa no
sols infreqüent sinó insòlita. No té connexió de serveis de cap mena. Per tenir
electricitat, plaques solars i un gasogen. L’aigua va ser aportada per la
Diputació per uns quants habitatges del voltant des d’un rec. Les comunicacions
i la informació per satèl·lit i des d’unes antenes dalt del Puig
Sesolles. Al mig del bosc, en un lloc en pendent entre dos rierols, és
fantàstic. Mirant a nord, dona a la vall de la Tordera. A l’altra banda, el
massís del Montseny del cantó de la carretera que de Sant Esteve de
Palautordera puja a Collformic,
amb el
poble de Montseny al bell mig.
Allà, en Pep Duran hi ha muntat una
biblioteca al mig de la natura, al mig del bosc. Amb racons especials, amb
casetes especialitzades per matèries, amb maletes, capses i amagatalls, col·locant
els llibres embolicats en plàstics per guardar-los i conservar-los del temps i
les rates del bosc; amb gandules, hamaques, butaques i cadires per aturar-se a
llegir o passar l’estona. Un lloc màgic on pots anar fins a l’infern, a baix de
tot de la finca, on trobaràs -of course- la Divina Comèdia.
Allunyat del món, vidu de fa temps, viu en
companyia de la Paloma, madrilenya ella, gata (que és com s’anomena als
nascuts a la capital), i una gossa de pastura d’un veí que els ve ha fer
companyia (en Pep diu a vigilar) cada dia, sortint d’aquest cau sols per
les coses imprescindible que precisa que són poques.
Li vaig portar uns llibres adients perquè els
incorporés al Bibliobosc i amb va delectar amb un arròs de conill
cuinat per ell mateix que al porxo de casa seva vam compartir com si
estiguéssim al restaurant més afamat d’un enclavi turístic de moda, tot anant
desenvolupant la conversa del que m’havia portat a veure’l.
Hi tornaré, però ara sense cap intenció
particular, sinó sols per passar una bona estona en un indret únic.
*Joan Solà/ Josep González-Agápito/ Corro Cot/ Antoni Pous/ Manuel Mas/ i Josep M. Solà.


Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada