Cultura i natura-3

Com cada dia desprès d’esmorzar al bar de l’estació empreníem la nostra activitat. Ara es tractava d’anar a la Kunsthaus de la mateixa ciutat de Zurich. Ho férem a peu i vam entretenir-nos pel camí -tot fent temps esperant l’hora que obrissin- fins a la plaça de l’Opera, ja al altre costat del Quaibrucke, i retratar-nos en els jardins del Bellevueplatz. A aquestes hores sempre hi ha necessitats sobrevingudes d’alleugerir-se i a l’esquena d’una guingueta de la plaça ocupada per un bar hi havia uns serveis públics que vaig aprofitar. Immillorables! En un espai cúbic de no pas més d’1 m2, tot ell en acer inoxidable, hi havia tot l’essencial: tassa, aixeta i rentamans (desaiguant a la mateixa tassa), dispensador de sabó, assecador d’aire, ..., funcionant com en els avions, formidable, i de franc, rar en aquell país.

La Kunsthaus alberga una de las colecciones de arte más importantes de Suiza y Europa, reunida a través de los años por la asociación de arte local Zürcher Kunstgesellschaft. La colección abarca desde la Edad Media hasta el arte contemporáneo, con énfasis en el arte suizo.

Entrem a museu tot just quan acaben d’obrir després veure a fora, al costat de l’entrada del edifici principal, la “Porta de l’infern”, obra magna de Rodin que nosaltres ja havíem tingut ocasió d’admirar al museu del seu nom a París fa un temps. Hi ha altres reproduccions escampades per tot el mon. La recepcionista, argentina, ens diu que allà no serveix el Swiss Travel Pass. Resulta que d’entre els 500 museus suïssos amb els que hi que pots entrar de franc amb aquesta carta (cal dir que té el seu cost) en aquest no servia. La causa rau en que realment no és un museu públic sinó semi públic. El gestiona l’associació fundadora (del segle XIX) però com que l’ampliació de 2005 la va pagar la municipalitat de Zurich ara aquesta té seients, veu i vot en la fundació fundadora. Bé, son 24,-CHF d’entrada per cap, aprox. 27,-€.

El museo cuenta con una colección permanente , que destaca por albergar la mayor colección mundial de obras de Alberto Giacometti .

Descartem l’exposició temporal per centrar-nos en la col·lecció permanent, encara que en la permanent també hi ha exposicions de durada temporal. Son dos grans edificis, el Moser de l’any 1910 i l’ampliació Chipperfield (que agafa el nom de l’arquitecte que la va fer), l’un davant de l’altre amb una plaça pública pel mig. Estan comunicats per un llarg corredor subterrani per sota la plaça, encara que s’hi pot entrar independentment l’un de l’altre. En el segon s’hi ha aplegat unes donacions o préstecs permanents que suplementen la col·lecció principal (colecció Gabriele i Werner Merzbacher; colecció Emili Bührle; colecció Hubert Looser). Aquestes eren les que m’interessava veure inicialment i l’expedició es va partir. Els nostres amics començarien per l’històric, nosaltres faríem l’ampliació i al migdia tot dinant intercanviaríem opinions sobre el que havíem vist. Així ho vam fer -entaulats en un restaurant de cuina libanesa que hi ha a la plaça (força car) i a la tarda vam alternar el que els dos grups havíem vist al matí. A tots dos edificis hi ha obres excepcionals que seria llarg ressenyar, més modern el segon, més clàssic el primer encara que hi ha de tot en tots dos.

(reconeixement i record a Werner Merzbacher)

Hi ha un parell d’espais d’intervencions especials: El “Pixelwald Turicum” de Pipilotti Rist i el “Glacier Dreams” de Reflik Anadol, ambdues sensacionals.

A les cinc de la tarda ja no podíem més, aquí -com en tots els grau museus- un cop feta una visita general cal tornar-hi a veure coses concretes amb el temps adequant per assaborir-les. No sé si mai hi tornarem. Malgrat tot, ja sortíem i els nostres companys ens adverteixen que ens deixàvem algunes sales finals realment interessant, en una l’exposició d’un desconegut per nosaltres, Felicien Rops, un belga provocador “ad nauseam” i una selecció final extraordinària.

  

(Marc Chagall, Guerra. 1966) 

Crec que és una cesió del Museu Pompidou de París.

Quasi bé sempre acostumo, si el preu és assumible, comprar una guia dels museus que visito més algunes postals d’algunes obres que em semblen d’interès. Les botigues dels museus estan estratègicament col·locades a la sortida per enganxar-te.

Encara aconseguim anar a la Grossmünster, quasi al costat del museu, ja que era oberta, i tancava a les 18h. Sopàrem, a hora suïssa, a un restaurant grec. Sort d’unes noies espanyoles (gallegues) que ens van ajudar a confeccionar-nos el menjar a través d’una pissarra digital que desprès de pagar també digitalment et servien a la barra de la cuina. Res, una amanida grega i una cervesa. Cap a l’hotel rebentats.

12 de maig.