Cultura i natura-5

Avui toca anar a veure el Museu Paul Klee de Berna i després passejar per la capital de suïssa.

Paul Klee es uno de los artista de las artes plásticas más importantes de la Modernidad Clásica del siglo XX.

L’obra de Paul Klee em va encisar quan vaig veure molts quadres seus al Sammlug Rosengard de Luzerna fa uns anys. Llavors també vam anar a Berna, però no vam tenir l’ocasió -o el temps- de visitar el museu que hi ha allà en un edifici espectacular dissenyat per Renzo Piano. Ara tenia l’ocasió.

A les 10h. ja érem dalt de l’autobús (el 12) que des de l’estació de Berna ens va portar a les afores de la ciutat on hi ha el museu travessant pel mig de la Marksgasse fins a la punta del promontori on es va assentar la ciutat antiga.

Una certa decepció. D’entrada no vam poder accedir a l’ala esquerra de l’edifici ja que estava ocupat per un esdeveniment privat. Val a dir que l’edifici és d’una concepció excepcional mimetitzat amb el paisatge, rodejat de vegetació, amb vistes a la ciutat vella, en un lloc aïllat i tranquil, ... convida a l’art i a la memòria de l’artista.

Tenen guardades, diuen, més de 4000 obres de Paul Klee que va treien en exposicions  d’unes 400. La selecció que ens va tocar, aquells dies que hi vam ser, té de tot de la seva producció. Està molt bé però no ens va entusiasmar. Mostra cronològicament les etapes de l’artista (1879-1940) i les seves relacions, des del grup de Genet Blau (F. Marc, Kandisnky,...), els viatges amb August Macke, l’amistat amb Vasili Kandisky, el seu treball la Bahnhaus, els seu retorn a Berna fugint del nazis d’alemanya i els seu darrer anys afectats per l’esclerodermia. Va ser també un bon violinista.

Possiblement no vam donar prou importància i vam passar de llarg de l’entorn del museu: el camp de cultiu “Terra Fèrtil”, el parc d’escultures, el mirador i lloc de la seva tomba,...

El 12 ens va tornar al centre i vam baixar a l’entrada a veure els ossos símbol de Berna que hi ha en el Bärengraben. Els vam poder veure vagarejant pel seu espai.

Després ens vam endinsar a peu pel barri antic i vam fer, calcat, el recorregut que havíem fet cinc anys enrere amb la “troupe” familiar. Pels nostres amics era la primera vegada, tot sorprenent. Els carrers porxats, el rellotge, les fonts, el mercat al carrer, el palau del Govern i el Parlament, la Catedral, l’Ajuntament,... Calor per ser els primers dies de maig.

Com l’altra vegada vam tornar a dinar al restaurant del Migros, la cadena cooperativa de supermercats, “bueno, bonito y barato”, ... bé, pel que costa tot allà, encara que calia pagar 1,- CHF per anar a les “toilettes” del propi establiment.

La darrera font, Kindlifreserbrunner; la darrera església, Französische Kirche, que preparaven un concert; una cervesa en la terrassa d’un pub irlandès i cap a l’estació de tornada a Zurich. La de coses que ens van quedar per veure altra vegada!

Ja al centre de la nostra estada vam anar a fer un sopar suïs de comiat, a la Niederdorfstrasse, demà hauríem de sopar a l’aeroport. Ja ho vaig explicar a la primera entrada d’aquesta sèrie Cultura i Natura-1: La cambrera -portuguesa- que ens va atendre ens va fer el suggeriment que calia: una fondue de formatge, una Zürcher geschnetzeltes amb rösti  i un Schweizerschnitzel, a compartir entre els comensals. Vaig tenir l’atreviment de demanar una copa de vi, 6,-CHF, vi suïs que no estava malament.

Per pair el sopar una passejada nocturna i tranquil·la per la ciutat vella pujant fins el Münsterbrucke i anant a buscar -pels carrerons de l’altra banda del riu- la Bahnhofstrasse cap a l’estació i el nostre hotel per un descans ben merescut.

16 de maig.